[usr 4,5 img=»03.png»]
La Venus de les Pells, al Teatre Akademia, ens porta al davant les històries de mitologia grega on els déus juguen amb els humans com si fossin titelles.
«-Vós em sembleu una deessa! – Quina? – La Venus!»
En Thomas Novachek, un jove dramaturg i ara també director, està fent un càsting per a l’adaptació de la novel·la de Leopold von Sacher-Masoch, que es diu La Venus de les Pells. Una obra que sembla precursora del masoquisme.
«En aquell moment i en aquella habitació, em va convertir en el que soc.»
La Venus de les pells arriba al Teatre Akademia
El text, adaptat per a teatre, explica la història de Severin von Kushemski i la relació que manté amb Wanda von Dunayev. Per al paper de Wanda von Dunayev, enn Thomas Novachek no ha trobat cap actriu que estigui a l’alçada. Ja és a punt de tornar a casa quan se li presenta Wanda Jordan que el convenç pel càsting.
«Estem buscant algú amb un perfil una mica diferent.»
El que comença com un breu càsting es va allargant. El director i l’actriu es posen en el paper dels dos protagonistes i, davant nostre, tenim teatre dins del teatre… un joc de miralls que ens endinsa en una història de poder on els dos protagonistes lluiten per mantenir el seu… dins i fora de l’obra. Un joc de poder que trastocarà el director i l’actriu i els personatges i on els límits del poder es difuminen o canvien de mà…
Un decorat que és un magatzem reconvertit en estudi. Un loft modern que manté l’aire fabril. Una cartta de presentació del que és en Thomas Novachek: un autor que vol donar una imatge de modernitat, sense perdre les arrels d’on ve. Una escenografia que aprofitaran per «assajar» l’obra i acabar representant-la tota per a nosaltres, un públic que, de fet, no som allà.
Wanda Jordan és tot el contrari: barroera, malparlada, inculta… i plena de vida i energia. Un contrast amb la llanguidesa del director.
«Ja m’estàs tornant a tirar la canya?»
La il·luminació passa de ser controlada pels actors, a tenir vida pròpia. Com si es tractés d’un joc ple d’imaginació on les coses succeeixen perquè la imaginació ho pot tot. Un bon disseny de llums que ressegueix les escenes i les emfatitza.
«Jo cerco el dolor i vós el plaer.»
Magnífiques interpretacions
Rubén de Eguia i Raquel Ferri estan magnífics en els seus dobles, i triples, papers. Especialment Raquel Ferri que passa de ser l’actriu grollera, amb un accent valencià meravellós, a ser una comtessa amb un català estàndard impecable i una actitud i posat molt elegants. L’actriu i el seu personatge són la cara i creu de la mateixa moneda.
«M’agradaria veure com serà una dona quan deixi de ser l’esclava d’un home.»
Guido Torlonia dirigeix el muntatge donant-li un molt bon ritme… posa la pausa o el ritme frenètic allà on toca, sap donar misteri i emoció a les escenes, i ens té a tots amb l’ai al cor perquè volem saber com acabarà tot… però sense que acabi.
La Venus de les Pells, al Teatre Akademia, és un muntatge que ens farà riure i patir alhora. I, a més ens farà gaudir del teatre per duplicat. Què més voleu?
«Vós no voleu una dona, voleu un abric.»
- El millor de l’obra: Les interpretacions de Rubén de Eguia i Raquel Ferri. Cal destacar molt positivament l’accent valencià de Raquel Ferri. És un plaer escoltar parlar en català en un accent que no és l’estàndard occidental.
- El pitjor de l’obra: Que ens deixen amb la mel a la boca sense saber com acabarà el muntatge final d’en Thomas Novachek.
