La Sala Versus Glòries porta a escena La Torradora, un text de Roc Esquius i Sergi Belbel, que repeteixen la col·laboració després de l’èxit que van gaudir amb Angle Mort.
La Torradora és la història de Bruno (Antonio del Valle), un home d’uns quaranta-tants anys, gris, solitari, sense amics, amb una feina que no li agrada. Un home que no ha rebut mai l’estimació dels pares… uns pares, però, que li han deixat una molt bona herència amb la que en Bruno vol canviar la seva vida. Començar de cap i de nou.
La Torradora, una comèdia que ens parla de la IA a les nostres vides
En Bruno viu en un bloc de pisos de lloguer. Tots els pisos són iguals en tot: en distribució i en mobiliari. Avui, en el pis del Bruno hi ha moltes caixes: en Bruno se’n va. És el seu darrer dia a l’edifici. I avui, justament avui, coneix la Clàudia la veïna de sobre. Una noia que en Bruno sempre ha estimat de lluny, en silenci.
També és el dia que l’Arcadi, el veí de sota i el seu banquer, li regala una torradora intel·ligent. Una torradora amb intel·ligència artificial que és capaç d’interactuar amb en Bruno. Una torradora que li fa dir en veu alta tot allò que mai i no s’havia atrevit a dir. Una IA que fa que en Bruno tregui el millor d’ell mateix.
Un espectacle calidoscòpic, marca de la casa de Roc Esquius i Sergi Belbel
O això és el que sembla… Perquè el text de Roc Esquius i Sergi Belbel té cops amagats i una presentació del temps i l’espai que ens fan veure escenes simultànies. Ens fan gaudir de dos punts de vista diferents. Res no és el que sembla i està tot ben travat perquè hi caiguem de quatre grapes.
La direcció de tots dos és àgil i fa que els tres intèrprets siguin molt més que un personatge que podria semblar arquetíquip, de bell antuvi, però que, de mica en mica, ens van mostrant moltes facetes.
Bones interpretacions actorals
- La interpretació d’Antonio del Valle (Bruno), amb un quasi-monòleg al principi, ens fa ballar entre la comprensió, la pena i el rebuig.
- La Laura Pau és la Clàudia, la veïna riallera que té uns valors molt ben arrelats fins que deixa de tenir-los si convé.
- I en Ramón Godino, en el paper d’Arcadi, broda el seu banquer sense escrúpols amb cops amagats que ens descol·locaran.
Tots tres són no només convicents, són reals. En veure’ls podem pensar en aquelles persones que coneixem que s’hi semblen molt. Són molt humans, amb les seves virtuts i els seus defectes.
Un text molt incisiu i divertit
El text, molt incisiu, és molt divertit i ens fa riure moltíssim. Però, tot i això, no deixa cap canya dreta: aquí hi rep tothom. El text fica el dit en l’especulació immobiliària, les feines de merda, l’addicció a les xarxes, la confiança cega en la IA, la solitud, la gentrificació, la castellanització de TV3, les fugides endavant, la corrupció, les persones que defensen el català, els veïns que no coneixen qui viu al seu costat…
Tot va caient de mica en mica. Tot ben integrat en el text, en un muntatge ple de ritme i de canvis sorprenents.
L’escenografia representa molt bé el que descriu el text: un edifici on tots els pisos són iguals en tot. Això permet els canvis de pis a pis, només canviant alguna decoració. Un encert en el disseny del text i l’espai que ens fa anar d’escenari en escenari sense moure gairebé res.
La Torradora és un molt espectacle per riure molt. Moltíssim. Però també és una comèdia que llança dards molt encertats sobre temes d’actualitat. La Torradora és un molt bon muntatge que estarà a la Sala Versus Glòries durant unes setmanes. Un muntatge que heu de veure perquè us hi sentireu com a casa.
- Allò que m’ha agradat més: el text, les interpretacions, la direcció.
- Allò que m’ha agradat menys: Res. No hi canviaria ni una coma ni un accent. De fet, espero que torni als escenaris la temporada vinent, i l’altra, i l’altra… i encara que passin els anys, serà ben actual. És el que té un text ben fet. Que sempre és vigent.
