L’any 2018, l’Eva Baltasar va presentar Permagel, una novel·la directa i irònica que inaugurava una trilogia que ara ja podem parlar d’icònica. Ara, aquesta veu arriba per primer cop als escenaris en una coproducció de Dagoll Dagom i Barc, al Teatre Texas.
L’adaptació corre a càrrec d’Albert Pijuan i la direcció recau en Victoria Szpunberg (guardonada amb el Premi Nacional de Literatura Dramàtica 2025). El repte no era petit: traslladar la poètica interna de Baltasar a un espai escènic que s’aguanta sobre una única actriu (Maria Rodríguez Soto).
Permagel: una cova de gel en una habitació d’hospital
Permagel ens presenta una dona que ha decidit protegir-se del món recobrint el seu cor de permagel, aquesta capa de terra permanentment congelada. Tanmateix, la realitat física l’obliga a sortir de la seva cova: la seva neboda està ingressada a l’hospital per una complicació ocular i ella n’és l’encarregada de vetllar-la, ja que la seva germana acaba de ser mare.
En la nuesa d’una habitació blanca d’hospital, la protagonista es veu obligada a lidiar amb la responsabilitat, la pulsió de mort, el desig i, sobretot, amb la connexió inesperada amb aquesta nena que, sense saber-ho, comença a esquerdar el seu mur de gel.
La paraula contra l’acció
L’escenografia blanca funciona com un mirall del món interior de la protagonista. Les llums i la configuració de l’espai creen aquest ambient desangelat que es va trencant a mesura que avança l’obra.
En aquest context, Maria Rodríguez Soto fa un treball estratosfèric. L’actriu es menja l’escenari durant els 70 minuts de funció; clava els gestos, els canvis de ritme i la ironia que tots ens havíem imaginat en llegir la novel·la. És impossible apartar-ne la mirada.
Tot i això, l’adaptació presenta un petit dilema. Mentre que el llibre de Baltasar se centra gairebé exclusivament en la psique del personatge (on l’acció és gairebé anecdòtica), l’obra de teatre es centra més sobre la trama de l’hospital. Aquesta tria fa que, en alguns moments, la profunditat psicològica de la protagonista quedi una mica col·lapsada per l’acció dramàtica.
Al teatre veiem el que fa, però potser perdem una mica aquesta “aigua gelada” interna que ens va enamorar al paper. Amb tot, la posada en escena amb les cortines blanques i el simbolisme final aconsegueixen moments d’una emotivitat i un significat aclaparadors.
Un viatge necessari
Permagel al Teatre Texas és una proposta valenta que respecta el 90% de la paraula original de l’autora però hi aporta una veritat física que només el teatre pot donar. Tot i que el pes de la trama pot diluir una mica la complexitat del personatge literari, la interpretació de Rodríguez Soto és tan magnètica que gaudeixes de l’espectacle des de l’inici fins al final.
És una obra que ens posa davant de veritats incòmodes, però que sap fer servir l’humor negre per fer-nos digerir el dolor. I la interpretació de la Maria Rodríguez Soto ens porta de la incomoditat al riure en qüestió de segons, simplement genial!
- El que més m’ha agradat: La interpretació de Maria Rodríguez Soto. Omple l’escena amb una veritat que traspassa.
- El que menys m’ha agradat: Que l’estructura de la trama hospitalària resti una mica de protagonisme a la profunditat del personatge d’Eva Baltasar.
