Amb la claredat augment el fred el Teatre Romea fa una programació que és una combinació perfecta. Per un costat, La disputa, amb Voltaire i Rousseau parlant de tot… per l’altra, Amb la claredat augmenta el fred, amb un Thomas Bernard ple d’ironia que també ens parla de la humanitat, la humanitat que l’envoltava, que el seguia, que el lloava… i que ell mira amb perspectiva, amb molta ironia i, sovint, amb una certa mala bava.
Amb la Claredat Augmenta el Fred, una obra inspirada en Thomas Bernhard
Ens trobem a casa de Hedwig Stawianicek, l’any 1980, a Viena. En Thomas Bernhard accepta que una periodista l’entrevisti i li pregunti pels nombrosos premis que ha rebut al llarg de la seva carrera. En aquesta trobada, tant en Thomas Bernhard com la Hedwig Stawianicek fan gala d’un sentit de l’humor molt fi i elegant, que marca distàncies amb la gent, aquella gent que se sent algú perquè té un càrrec en algun lloc, perquè té una parcel·la de poder… encara que sigui molt petita.
La conversa es va dividint en escenes separades, amb molt d’encert, per gravacions de Glenn Glould, un pianista que havia compartit habitació amb l’escriptor i dramaturg.
Una escenografia que ens mostra un saló elegant i sobri, amb una pantalla per projectar les pel·lícules de Glenn Gould i un bon joc d’il·luminació ens situen ràpidament a Viena. En certa manera, nosaltres acabem formant part del salonet.
Una direcció que ha aconseguit un ritme sinuós
La direcció de Pep Tosar i Evelyn Arévalo fa que l’obra tingui un ritme sinuós: a estones ràpid, a estones més pausat… sense que en cap moment faci que decaigui l’interès del públic.
Les interpretacions d’Evelyn Arévalo, la periodista que sempre es manté en un segon pla; Imma Colomer, Hedwing Stawianacek, plena de tendresa i ironia… i de Pep Tosar, un Thomas Bernhard que encara té energia i agudesa per fer servir un sentit de l’humor fi i esmolat contra tot i tothom… són interpretacions molt bones. De seguida entrem en un joc on les paraules i els gestos són alguna cosa més que el que sentim i veiem. Hi ha un rerefons que ens empeny a anar és lluny.
Amb la claredat augmenta el fred, al Teatre Romea, és l’oportunitat de descobrir una altra manera de veure el món i la humanitat. Una altra manera de veure la societat i les seves picabaralles. Una manera de gaudir d’un teatre on la paraula diu molt més que el seu significat.
- El millor de l’obra: les interpretacions i el text. Una dramatúrgia molt bona.
- El pitjor de l’obra: partint que en Thomas Bernhard no parlava català, en el moment de fer el muntatge, podrien haver deixat lluir l’accent mallorquí de Pep Tosar. Li hauria donat un toc personalíssim al muntatge.
— COMPRAR ENTRADES —
