Crítica: Amor. Un exercici argumentatiu – Teatre Tantarantana

4.5 out of 5 stars (4,5 / 5)

La figura del mariner Popeye i de la seva parella Olívia Oli, com la por a la soledat i les decepcions amoroses i sexuals, s’entenen tant en català com en alemany.

Entre Liebe i Amor, però, s’hi troba Maria Bosom, actriu i traductora de la cia. Unter den Linden que ens porta al Teatre Tantarantana Amor. Un exercici argumentatiu, obra de la dramaturga berlinesa Sivan ben Yishai, nominada al premi de dramatúrgia del Festival Müllheimer Theatertage per aquesta reimaginació de la història de l’Olívia, secundària tant en la seva sèrie com en la seva relació de parella.

Amor. Un exercici argumentatiu, o el que li passa a l’Olívia

L’Olívia Oli és una escriptora mitjanament exitosa, amb un piset per ella sola, quatre plantes, i la llibertat que tot això implica. Ara bé, està sola, i de vegades fins i tot mal acompanyada per la imatge terrorífica d’una vellesa sense companyia, d’un llit d’hospital sense visites, i d’una mort solitària i ràpidament oblidada.

Però per sort – o per desgràcia, és complicat – la soledat tampoc li dura massa, ja que el remei entra per la porta de la classe d’alemany fumant una pipa i exhibint uns músculs d’espant. L’Olívia esdevé així la parella d’en Popeye.

I és que a partir d’aquest moment, l’Olívia carregarà el pes d’en Popeye a sobre com un complement del nom constant. Els seus propis èxits, desitjos i aspiracions queden aigualits en un mar de frustracions i insatisfaccions on s’ha d’aprendre a viure nedant si es vol assolir una harmonia utòpica reforçada per les veus de la seva mare, la seva àvia o el seu pare que li ressonen dins la ment.

Malgrat tots els discursos alliberadors de lluita contra el patriarcat i de dones independents, la por a la solitud i la pressió a conformar-se ve de lluny. “Lluita pel feminisme quan no t’abraça ningú”, ens diu l’Olívia, i és que tristament els discursos empoderadors poden fer moltes coses, però no companyia al llit.

Hi havia una vegada una dona insatisfeta

El monòleg de Maria Bosom, dirigit per Cacu Prat i Oriol Morales i Pujolar, té l’aire gairebé d’un conte explicat abans d’anar a dormir. Amb veu pausada i amable, Bosom ens explica la història d’una Olívia Oli pretesament 3a persona des d’un do per l’storytelling que enganxa de seguida.

A mesura que avança la peça, però, els límits entre narradora i protagonista s’aniran fent més confusos, i el to lleuger i calmat s’esquerdarà per deixar passar ràbia i frustració per les escletxes. L’espai escènic, amb una taula, el peluix d’un tigre amb connotacions metafòriques, i uns sacs amb boles de plàstic blanques i grogues, també s’anirà transformant amb la protagonista, imitant en el lent però gradual avenç de l’obra una lenta però gradual exploració del rol de la dona, els seus desitjos i la seva sexualitat, en la parella.

El text s’atreveix a explorar a fons i sense pèls a la llengua tots els aspectes de les relacions i de la sexualitat que sovint es queden fent voltes en l’espai privat i sense sortida de la ment. Sivan ben Yishai, i Maria Bosom a través d’ella, aconsegueixen transformar un personatge fictici en un de ben real, i l’storytelling va perdent l’story per guanyar proximitat, arribant a la metateatralitat en alguns punts clau.

De la Geschichte Olivias a la història de l’Olívia

La companyia Unter den Linden compta amb el suport del Goethe Institut de Barcelona i es proposa, a través de peces contemporànies com Amor. Un exercici argumentatiu, fer de pont teatral entre Berlín i Barcelona, i així establir un diàleg entre les converses que està tenint el teatre alemany actual i els espectadors catalans.

Berlín es nota en l’obra a través de les referències a Alemanya i de la música techno tan característica de la capital germànica, però cal elogiar també la traducció que n’ha fet la mateixa Maria Bosom, natural i plena de matisos còmics que podem suposar no s’han perdut en el trasllat de l’original.

Amor. Un exercici argumentatiu és, doncs, una exploració honesta i íntima que, en un to marcadament feminista, no deixa de banda tots els aspectes més complicats i difícils de les relacions de parella ni les inseguretats que, malgrat ser conscients dels seus orígens patriarcals o irracionals, no són per això menys reals i presents en les nostres vides diàries.

Sincera, divertida i captivadora, sovint fa riure per no plorar, però l’explosió final que la tanca deixa espai per l’esperança.


  • El que més m’ha agradat: A través d’uns personatges ficticis de la cultura popular, Amor. Un exercici argumentatiu és capaç de tocar temes des d’una cruesa i sinceritat no tan comuna en la ficció.
  • El que menys m’ha agradat: El ritme avança bé al llarg de l’obra, però el desenllaç final en el qual culmina potser s’allarga una mica massa i perd part de la potència inicial.  

Erola Puigsech

Llicenciada en Llengües i literatures Modernes (francès i alemany), he viscut i estudiat per tot Europa des d’Oxford fins a Múnic, Montpeller o Berlín, però Barcelona segueix robant-me el cor cada vegada. M’apassiona tot el que sigui la cultura i les arts, tant literatura com música, teatre o arts plàstiques.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.