[usr 5 img=»03.png»]
Consulta la cartellera de teatre Barcelona
“Fantasies masculines, fantasies masculines, és que tot està regit per fantasies masculines?”, es preguntava Margaret Atwood a The Robber Bride. En el cas de Les verges suïcides de Jeffrey Eugenides, o de la seva versió cinematogràfica a mans de Sofia Coppola, la resposta és un rotund i trist “sí”.
En el cas de la més recent obra d’Alícia Gorina i Eleonora Herder al Teatre Lliure, amb l’enrevessat nom d’Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema de l’Eixample i vaig decidir convertir-me en un om, les fantasies masculines es veuen, com a mínim, passades pel colador de 5 adolescents ben reals. Han passat 20 anys, i és hora que aquelles “verges suïcides” prenguin veu. I quin regal escoltar-les.
Les verges suïcides, 20 anys després
La classe comença en uns minuts, i t’acabes d’adonar que t’has oblidat completament de fer els deures: mirar la pel·lícula de Les verges suïcides de Sofia Coppola. Ja comences a sentir la desesperació apoderar-se del teu cos mentre obres la Viquipèdia, però resulta que estàs de sort, perquè 5 noies de la classe estan disposades (i preparadíssimes) a fer-te’n un resum, amb pensament crític inclòs – i molt!
L’idea més superficial d’Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema… és aquesta mateixa – una sinopsi i comentari a través d’ulls adolescents de la novel·la i subseqüent pel·lícula de culte Les verges suïcides (1993 i 1999 respectivament). Ara bé, l’obra dirigida per Alícia Gorina amb dramatúrgia d’Eleanora Herder i escenografia i vestuari de Silvia Delagneau va molt més enllà d’aquest punt de partida, i per això et recomanem que portis els deures fets al Teatre Lliure per captar-ne fins l’últim detall.
Aquell dia tèrbol… barreja ficció i realitat, actrius i personatges, teatre dins del teatre, i tot embolcallat per una profunda connotació simbòlica i més abstracta que no abandona mai l’escenari. La barreja és simplement perfecta, i la feina monumental i pensament posat rere el projecte és tan impressionant i impecablement aconseguida que no tindria prou paraules per fer-ho entendre de millor manera que simplement urgint-vos a anar-la a veure.
Actuar i no actuar al mateix temps: les interpretacions
I com es llegeixen, veuen i interpreten aquestes “verges suïcides” el 2021? Tot i que les germanes Lisbon en si romandran sempre en el misteri cruel de la seva absència d’expressió pròpia, Alícia Falcó, Blau Granell, Roc Martínez, Abril Pinyol i Lea Torrents se les fan seves posant-hi tant de personal que la ficció és superada per una narrativa autobiogràfica vulnerable però increïblement valenta.
Ficció és el castellà de pel·lícula doblada, ficció és el homecoming, el típic punch de festes americanes o el quarterback, ficció és l’escenari sobre l’escenari, ficció és la pantalla que ens projecta escenes de la pel·lícula. No és ficció quan unes noies de disset o divuit anys ens parlen de rols de gènere, de marxisme, de canvi climàtic, de sexe i agressions sexuals, d’identitat, o de conflictes generacionals. Germana Lisbon, adolescent catalana actual, o om simbòlic d’una tràgica alliberació com la de Dafne envers a Apol·lo, l’Alícia, la Blau, en Roc, l’Abril i la Lea són espectaculars de principi a fi, amb un talent i una presència sobre l’escenari que fa goig de veure.
No menys magnífics, tot i que sí més en segon pla, són Joan Carreras i Mia Esteve com a pares de la família Lisbon. Tot i la seva llarga trajectòria interpretativa i el seu ja molt demostrat talent escènic, els dos coneguts actors són presentats des d’un bon principi per les adolescents, posant èmfasi així en el paper distanciat de l’adult en una generació que comença a caminar més enllà de l’horitzó de la seva comprensió.
L’escenografia: un gimnàs americà, o la presó d’un cos que no ens pertany?
Intèrprets, dramatúrgia, i una brillant reapropiació d’una història injustament explicada per la mirada profundament fetitxista i cosificadora dels homes – tots i cadascun dels seus detalls es veuen reforçats i amplificats per una escenografia, vestuari, il·luminació, so i moviment insuperables.
Les complicitats entre Alícia Gorina, Eleonora Herder i Silvia Delagneau, qui compta ja amb una llarga trajectòria de col·laboracions amb la directora i s’ha encarregat un cop més de l’escenografia i vestuari d’aquest projecte, són clarament palpables en la manera en com el missatge i història es veuen traduïts sobre l’escenari. També destaca, però, el punt personal molt pertinent de la implicació en alguns conjunts de roba i fins i tot en la música (amb una cançó composta i cantada per la mateixa actriu Abril Pinyol) de les noies protagonistes, subratllant un cop més el cantó no-fictici de l’obra.
En una entrevista amb Oriol Puig Taulé per Núvol, Alícia Gorina parla sobre la decisió de situar l’acció en un gimnàs d’institut com a “[un d’]aquests espais on es fan classes d’educació física, festes, el festival de fi de curs i on passa una mica de tot. La nostra tesi és que les noies no estan atrapades a casa: estan atrapades en els seus cossos.” Els tres espais – ficció, realitat i dimensió simbòlica – es veuen reflectits simultàniament en l’espai, atrezzo i vestuari, i la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure convida així a una immersió total al món d’Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema… Tireu-vos-hi de cap!
- El que més m’ha agradat: l’obra lliga tots els seus elements de tal manera que m’és impossible escollir-ne només un. Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema… em sembla una obra perfectament treballada en tots els seus aspectes.
- El que menys m’ha agradat: No voldria treure cap punt a l’obra per això, però ja que Aquell dia tèrbol… convida a l’expressió de la pròpia opinió començant des del seu títol (cosa que s’explica a l’inici de l’obra), i que la temàtica del suïcidi és una que dona molt a comentar, diré que el concepte de suïcidi com a acte alliberador no em sembla del tot adequat. La significació de l’om i la idea d’una apropiació tràgica del cos està molt ben feta, però m’hi ha faltat més el fet que la realitat del suïcidi és molt menys poètica i simbòlica que això. El recurs a una tal acció en la vida real no és mai per simbolisme, i sempre s’ha de poder evitar. Ja que qüestionem el romanticisme de la pel·lícula original, m’hagués agradat que es considerés aquesta línia.
