Valoració: 10 sobre 10
Torna La Perla 29 a Barcelona. I ho fa amb un text brutal i colpidor de Wajdi Mouawad: Assedegats. Una peça que ens fa retrobar-nos amb aquell nen o nena que viu dins nostre i que està silenciat, sotmès i ofegat per l’absurditat de la vida adulta.
Dins el marc del Grec 2020, la Biblioteca de Catalunya torna a obrir les portes per acollir Assedegats, una obra que ens presenta a tres personatges, Murdoch, Norvège i Boon, que ens fan moure de la realitat a la ficció i de la ficció a la realitat en diferents plànols molt ben definits i estructurats.
Assedegats de Wajdi Mouawad arriba a Barcelona
He de dir que l’obra de Wajdi Mouawad m’apasiona. El seu estil, la seva ràbia, el seu dolor i la seva passió per la vida es veu en cada paraula, en cada frase, en cada personatge. I Assedegats és un clar exemple de la seva literatura. Personatges que viuen perduts a una vida que no acaben d’entendre, que estimen, que somien, que desitgen viure plenament.
Aquesta obra ens explica una història carregada de metàfora: una noia de 16 anys es tanca a la seva habitació i no vol sortir. Per molt que els seus pares intentin que surti, que parli amb ells, que torni a la seva normalitat, la noia no vol sortir. Per què? Perquè no sap per què ha de sortir. No té cap motiu per sortir a l’exterior. Prefereix estar a la seva cova, al seu micromón, al seu espai segur i tranquil. No vol sortir. No vol.
La pregunta està a l’aire: per què vivim?, què vol dir tot això d’estar viu?, quin sentit té tota aquesta comèdia? Les preguntes les llença el personatge de Murdoch, un jove apassionat, insatisfet i assedegat de respostes. Un jove que ha sentit com ha perdut la innocència de la infantesa per arribar a un món adult al qual no li troba cap tipus de lògica ni sentit. La lletjor es fa reina i senyora de la nostra existència i la bellesa, a poc a poc, es va quedant en un segon pla, oculta, amagada. Com el nostre nen interior.
Amb un aire que ens recorda a Godot, de Samuel Beckett, aquí els personatges també es troben en una espècie de llimbs, un espai intermedi, buit i sense gaire sentit. Però els personatges de Mouawad es prenen aquesta situació molt diferent de com ho fan els de Beckett: estan enrabiats, dolguts, cabrejats.
Bones interpretacions, sobretot de Guillem Balart
A Assedegats ens trobem amb dos actors i una actriu: Sergi Torrecilla, Guillem Balart i Carla Vilaró. Tots defensen molt bé els seus papers. PERÒ (i ho poso en majúscules perquè s’ha de posar en majúscules) el que fa en Guillem Balart és brutal. Representa a en Murdoch, el jove insaciable que, un bon dia, es lleva amb un torrent de paraules i de preguntes travessades a la gola.
Una interpretació enèrgica, plena de ràbia i de passió que no decau en cap moment. Un 10 per aquest actor que, a part, té una dicció perfecta: no es perd ni una paraula, ni una idea, ni un so. Tot s’entén a la perfecció i fa que ens unim a la seva ràbia i que també vulguem posar-nos drets per cridar: on està la bellesa?
Assedegats és una obra amb un text impressionant que fa que reflexionem sobre tot el que acceptem pel simple fet de fer-nos grans. Acceptem al pop interior. Acceptem que la lletjor convisqui amb nosaltres. Acceptem que la bellesa vagi desapareixent. Per què ho fem?
