Crítica: Billy Elliot, al Teatre Victoria

Crítica: Billy Elliot, al Teatre Victoria

[usr 4 img=»03.png»]

Onze anys al West End de Londres, quatre a Broadway, tres temporades a Madrid i milers d’espectadors avalen l’èxit de Billy Elliot, el musical que podeu veure ara al Teatre Victoria, però res del que digui equipara veure’l en directe.

Billy Elliot és un musical d’èxit internacional

Billy Elliot és un musical basat en la pel·lícula homònima del 2000 amb música d’Elton John, inspirada en l’obra d’A. J. Cronin “The Stars Look Down“ (1935). L’espectacle es va estrenar el 2005 al West End londinenc i després es va poder veure a Broadway. Des d’aleshores, s’ha representat arreu del món i ha guanyat nombrosos guardons.

L’acció de Billy Elliot se situa en 1984, en un petit poble anglès, durant la vaga de miners que va aturar la indústria del carbó al Regne Unit. Els treballadors lluiten contra les retallades del govern de Margaret Thatcher que se’ns presenta com el monstre de la pobresa.

La passió pel ballet de Billy contrasta amb els conflictes socials de l’era Thatcher

En aquest ambient de conflicte, sovint violent, un nen d’onze anys descobreix casualment la seva passió per la dansa. Aquest fet xoca frontalment amb el desig del seu pare i germà que volen que treballi a la mina, com ells.  La família de Billy, com moltes d’altres en aquell moment, consideraven que la dansa és cosa de noies o, pitjor encara, de marietes. El terme que s’usa en l’obra no és aquest perquè, per imitar la realitat, el vocabulari dels personatges és força groller, amb un marcat i curiós accent «castizo».

Billy Elliot és un gran muntatge, no només per la qualitat dels números de ball i cant sinó també per la complexitat de l’escenografia que reprodueix amb fidelitat l’interior de les petites cases dels miners que pugen-baixen i s’obren-pleguen constantment. Tot en elles palesa la penúria econòmica dels seus habitants.

Dins les cases veiem els nombrosos protagonistes de l’obra: la família de Billy Elliot composada pel pare (Óscar de la Fuente) que vol que el seu fill s’endureixi per afrontar la vida fent boxa, el seu germà Tomy (Agustín Otón) que viu per la lluita sindical, l’àvia (Teresa Guillamóm) que ha perdut l’oremus però que ens diverteix amb les seves sortides i una mare absent (Allende Blanco) que des de l’altre món acompanya i dona suport Billy.

El paper de Billy l’interpreten cinc nens diferents: Iker Castell, Pablo Fito, Marc Gelabert, Pol Ribet i Max Vilarrasa. Com que resulta difícil posar tots els nens i nenes que hi participen, us recomano consultar el web oficial de Billy Elliot.

Sense oblidar-nos del millor amic de Billy, Michael, que amaga un secret; la professora de ballet Wilkinson (Natalia Millán) que l’anima a seguir i presentar-se a les proves de la prestigiosa London Schoof of Arts i les alumnes de l’escola de ballet. A aquest ja nombrós grup cal sumar els vaguistes, la policia i algun que altre esquirol.

Billy Elliot és un gran i complex muntatge musical

El que destaca de Billy Elliot és el fort contrast entre les violentes lluites de vagistes i policia i la bellesa dels números de ball i la música. Sovint conflueixen a escena els tres col·lectius d’una forma molt més harmoniosa del que es dona en la dura realitat. Resulta difícil destacar algun número però a mi em van agradar especialment l’escena que comparteixen Billy i Michael – tan divertida com tendre – el duet entre Billy i el balllarí Enric Marimón que és el seu reflex en edat adulta o el darrer de la primera part amb la policia antiabalots. Podeu triar !

Alhora, Billy Elliot també llença un missatge: la millor – i potser única – manera d’escapar de la pobresa és gràcies a la formació. A través d’ella es pot pujar un esglaó en l’escala social si se sap aprofitar l’ocasió: les proves d’accés a la London School són aquesta oportunitat.

La participació d’un elevat nombre de nens i nenes el fa diferent

Què diferencia Billy Elliot d’altres musicals que podem veure ara a Barcelona?

Doncs, precisament, el gran nombre de nens i nenes que participen en l’espectacle. Només 60, d’entre vuit i quinze anys, han pogut participar en aquest gran muntatge per al qual han hagut de demostrar les seves dots per ballar, cantar i interpretar.  Com que tots són menors d’edat, els papers de Billy, Michael, Debbie i la resta de protagonistes infantils s’han hagut d’alternar en les funcions afegint complexitat al muntatge. És com si fossin cinc espectacles diferents.

Per saber com ha estat aquesta experiència, li hem preguntat a una d’aquestes nenes/adolescents Laura Sánchez (4t d’ESO) – que interpreta l’entremaliada Tracey – què ha suposat per a ella participar a Billy Elliot.

La resposta ha estat la següent: «Durant dos anys he hagut de compaginar els estudis amb els assajos però les normes eren clares: si suspens, et fan fora. Ha estat una experiència meravellosa perquè hem creat una gran família però també he après a valorar-ho tot més, a organitzar-me millor perquè només tinc la meitat del temps i a responsabilitzar-me més de les coses. No vull que s’acabi mai»


  • El que més m’ha agradat: que la complexitat d’aquest gran muntatge passa desapercebut per al públic. Tot funciona com un rellotge.
  • El que menys m’ha agradat: com sol passar en alguns musicals, la interpretació de vegades no està a l’alçada de la qualitat de ball o cant.

Crítica: Billy Elliot, al Teatre Victoria

Lluïsa Guàrdia Filòloga per la UAB i activista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ... Màster en Gestió Cultural. (UOC-UdG). Col·legiada pel Col·legi per Periodistes (per exercici professional), membre de l'Associació de Protocol i Relacions Institucionals, sòcia del Cercle de Cultura i membre del Consell de Públics del TresC (al 2023) M'encanta llegir i escriure o, per descomptat, anar al teatre.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *