Crítica: Carmen – Teatre Eòlia

3.5 out of 5 stars (3,5 / 5)

Carmen és l’espectacle que tanca el cicle de violència de gènere al Teatre Eòlia sota la direcció de Tony Casla de la companyia Antzoki Teatteri. Una versió contemporània de Carmen de Prosper Mérimée amb motiu del 175è aniversari de la novel·la breu des d’una perspectiva feminista. I que es podrà veure de l’1 al 6 de març al Teatre Eòlia.

Entreteniment i reflexió en la nova revisió de Carmen

La peça teatral és una adaptació lliure del clàssic de Prosper Mérimée (1845) sota el mateix nom. Després d’haver vist Carmen l’èxit en l’òpera de Georges Bizet, i en el món cinematogràfic i escènic repetides vegades, Casla fa un pas endavant de reflexió per presentar una Carmen recontextualitzada al s. XIX per primera vegada a dalt d’un escenari.

Tot un repte ambiciós que ha superat satisfactòriament i ha resultat en una obra necessària on la reflexió s’entrelliga amb l’entreteniment durant 80 minuts en els quals els personatges són moguts per la gelosia, el desig, l’amor i la llibertat. Carmen es converteix d’aquesta manera en un mirall que reflecteix el funcionament de la societat actual, 177 anys després del naixement de la novel·la, i la violència masclista que pateix no només la figura femenina més tradicional i genèrica, sinó una dona específica: la femme fatale dels suburbis de les grans ciutats.

Un guió àgil centrat en una femme fatale contemporània

El guió meravellosament versemblant es converteix en el màxim atractiu de l’obra que atorga un pes impressionant a la protagonista, interpretada per la jove Alexandra Flores. Considerada com una femme fatale, tenint en compte el que ha significat aquesta designació a la història, en aquesta obra es giren les anses per donar veu, poder i autonomia a una Carmen contemporània. Interpretada per una actriu que aconsegueix transmetre la força i l’empoderament del personatge que esdevé la femme fatale dels nostres temps que anhela la llibertat en un món patriarcal que l’encadena i la converteix en un objecte de desig.

Carmen és un personatge rodó amb molt diàleg que permet aprofundir en la seva personalitat per oferir-nos el seu punt de vista: ella és l’estrella de l’obra. Cosa que, per altra banda, provoca l’efecte contrari en els altres personatges interpretats pels joves i talentosos actors amb bones interpretacions Patrick Martínez, Andrés Piza i Pol Forment. Qui tenen un diàleg reduït que no els fa justícia, fins a arribar a interpretar algun d’ells més d’1 personatge.

Uns canvis d’escena poc marcats

El guió, el cant, el moviment, la dansa i les baralles són remarcables. Tanmateix, ha faltat lligar les diferents escenes entre elles de manera més visual i comprensible.

L’escenari no està delimitat del tot, de manera que els actors surten d’escena deixant d’actuar sobtadament tot quedant-se a un cantó de l’escenari on hi ha uns tambors urbans per acompanyar les escenes amb percussió de fons. Són canvis d’escena massa forçats que poden confondre a l’espectador i dificultar el seguiment de l’obra.


  • El que més m’ha agradat: el personatge de Carmen. Té molta força i es converteix en tota una heroïna que desafia els estàndards masculins.
  • El que menys m’ha agradat: l’inici de l’obra. Comença in media res i és massa sobtat.

 


 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.