Crítica: Eduard II – Teatre Akadèmia

eduard ii akademia

Consulta la cartellera teatral de Barcelona

El Teatre Akademia aposta per una peça de teatre clàssic. Un plaer enmig d’una programació que sembla que el deixa força de banda. Ens porta Eduard II, de Christopher Marlowe, la història del Rei d’Anglaterra, captivat per Piers Gaveston, un plebeu. Els nobles, representats per Mortimer, i l’església, representada pel Bisbe de Canterbury, faran tot el que faci falta per destruir Gaveston, convertit en amant i favorit del rei, que s’ha convertit en una amenaça per al regne, i per al statu quo de nobles i església.

Eduard II arriba al Teatre Akadèmia

L’obra de Christopher Marlowe, en el fons, no deixa de ser una mostra d’intrigues entre els uns i els altres per mantenir-se en el poder. La diferència, aquí, és que es parla obertament de la relació entre dos homes. Una relació que dóna al plebeu poders per damunt de tothom. Hauria estat diferent la història si Eduard II hagués mantingut les formes? Probablement. Però en aquest cas, la relació del rei i del plebeu són inseparables de la relació de poder entre uns i altres.

Moreno Bernardi ha optat per una escenografia nua, amb algunes projeccions a les parets i gens d’atrezzo. Una aposta clara pel text i pels intèrprets… però es queda només en bones intencions. Les escenes són confuses i necessiten un títol per saber per on anem.

Hi ha escenes simultànies a diferents llocs del teatre que obliguen l’espectador a buscar-les i, per tant, perdre de vista les altres. S’ha de triar què es vol veure. Això fa més confús el muntatge.

La música, electrònica i de percussió es barreja amb els laments i percussió corporal dels actors, però ho fa amb un volum tan alt que, sovint, es perden els diàlegs. Hi ha massa soroll per seguir bé el text. El disseny d’il·luminació tampoc no hi ajuda, en alguns moments massa fosc, sembla que ens amaguin el que passa a escena.

El vestuari és un encert: un intent de recrear la roba que es portava en aquella època, al segle XIV, però donant-hi una volta contemporània. De lluny, semblen vestits de l’època, de prop, es veu la mà contemporània. Un encert total.

Els actors fan el que poden en un muntatge que no els afavoreix gens. Òscar Castellví, Albert Díaz, David Menéndez, Mònica Hernández, Joan Llobera, Albert Muntané, i Roger Sahuquillo fan el que poden en un muntatge que els obliga a cridar per poder ser sentits… i, amb sort, escoltar el que diuen. Una direcció que els obliga a sobreinterpretar... de manera que, de vegades, no sabem si som a la cort anglesa, en un manicomi, o en un pati de col·legi amb criatures que s’esbraven.

Eduard II, al teatre Akademia, és un bon intent de portar un clàssic a escena amb un muntatge contemporani, però potser s’han passat de frenada.


  • El millor de l’obra: els intèrprets, que fan el que poden en aquest muntatge. I el vestuari. El disseny de vestuari és meravellós. Un treball  magnífic d’investigació i adaptació.
  • El pitjor de l’obra: la direcció de Moreno Bernardi.

Nicolas Larruy

El teatre m’agrada des de què tinc memòria. De ben petita ja anava a veure el Cicle de Teatre per a Nens i Nenes de Cavall Fort, al Romea… i ja no he deixat de gaudir del teatre. Per a mi, el teatre és salut, és felicitat… és vida! Actualment, a més de col·laborar a Espectáculos BCN, i de dedicar temps al teatre amateur, faig de jurat a la Mostra de Teatre del Raval i al Concurs de Teatre del Foment Martinenc; també col·laboro a Ràdio Montornés.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.