El camino de la sal, a la Sala Beckett, ens comença explicant la història d’una parella que arriba a un refugi de muntanya i allà descobreix que uns amics, que hi havien passat uns dies, han deixat el refugi sense llenya, sense gas, sense menjar, sense vi.
Però, a partir d’aquí, el text s’embolica. Les escenes es repeteixen de forma cíclica i no avancen, l’autor de l’obra apareix en escena com un Déu creador i destructor, la neu es converteix en el no res… i tot deixa de tenir sentit.
El camino de sal amb Paco Zarzoso en versió triple: autor, director i actor
Paco Zarzoso és l’autor de El camino de sal, també és el director… i també hi actua. El text és una acumulació d’escenes que procuren que sempre hi hagi alguna acció i que la sorpresa, creada pel lligam nul entre cada escena, provoqui hilaritat.
Enmig de l’obra hi trobareu diàlegs als quals costa trobar sentit, discursos massa filosòfics i profunds, una cançó tipus Pimpinela i, fins i tot, una jota i un personatge que sembla el zanpatzar de la tradició del carnaval de Navarra. També hi trobareu un autor que parla amb els seus personatges i personatges que maten l’autor. En aquest muntatge no hi falta res… potser una banda de música?
Actuacions irregulars i poc creïbles
Com a actor, Paco Zarzoso ha estat un pèl forçat i rígid, poc creïble.
Com a director, crec que no ha sabut aprofitar el talent i la professionalitat de la Lara Salvador i en Sergi Torrecilla, que ha convertit en personatges sense gens de profunditat, en titelles buides. I és una llàstima, perquè tots dos han demostrat sobradament que són molt bons actors.
L’escenografia és gairebé buida. Només una paret de fusta negra al fons, que representa una porta al dormitori, al més enllà, o a la sala d’espera de la ment de l’autor… trieu!
El camino de la sal, a la Sala Beckett, és un text que no connecta amb el públic. Una acumulació d’escenes que volen fer riure i no ho aconsegueixen. Un text molt pretensiós que sembla que vol dir molt, però que no acaba de connectar amb l’audiència.
- Allò que m’ha agradat més: que l’autor, en el seu text, és honrat. Ell mateix ho diu “és una obra fallida.”
- Allò que m’ha agradat menys: el text, la direcció i la intervenció de l’autor en escena.
