Al teatre Romea, en Pere Arquillué, dirigit de forma magistral per en Xavier Albertí interpreta El cos més bonic que s’haurà trobat en aquest lloc, un text de Josep Maria Miró. I què necessiten per interpretar aquest text? Doncs res. Un escenari buit, un focus que il·lumina en Pere Arquillué… foscor… el text… i la interpretació. No cal res més.
El cos més bonic que s’haurà trobat en aquest lloc torna al Teatre Romea
El cos d’un jove de disset anys apareix mort, vestit únicament amb un banyador vermell i unes vambes d’esport al mig d’un camp de farratge. Això és el que ens diu el programa de l’obra. I aquest és el punt de partida d’un monòleg on en Pere Arquillué dona veu a diverses veus del poble on s’ha trobat aquest cos. Un poble petit i molt bonic, molt arreglat.
Però el que podria semblar una investigació policial, o una història d’aventures, es converteix en una història fosca que ens glaça la sang. El poble petit i bonic, on tothom es coneix, és com un mar de fons. Al damunt, tot es veu calmat, tot es veu relaxant, tot es veu molt bell… però per sota aquesta calma, hi ha molt de moviment, secrets, drames, violència, brutícia. Ningú no és qui diu que és. Tothom menteix. Tothom porta una màscara. Una màscara invisible que no es treu ni per dormir. La mentida és la normalitat. El poble petit on tothom es coneix és només un decorat on cada habitant hi juga un paper de cara a la galeria… i un altre quan no hi ha espectadors.
Molt més que un monòleg
El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc és més que un monòleg. El text es llança directament sobre les nostres consciències i els nostres sentiments… i aconsegueix el que pocs textos aconsegueixen: ens fa por. Al Teatre Romea hi veiem una obra de teatre de por. De por psicològica. Un tipus de teatre que no veiem gairebé mai.
En Pere Arquillué, sense alts ni baixos, sense excessos, sense escarafalls, sense exagerar gens ni mica… de forma pausada, ens va deixant anar el text de Josep Maria Miró. L’equip format per Pere Arquillué i Xavier Albertí funciona a la perfecció. El públic es va neguitejant més i més segons va avançant la història. Ens tenen allà, a platea, captius, com lligats amb una màgia poderosa que no ens deixa moure’ns, mentre ens van atemorint, de mica en mica, amb les paraules.
El cos més bonic que s’haurà trobat en aquest lloc, al Teatre Romea, és una meravella. Un tipus de text que no veiem sovint als escenaris. És un muntatge en estat de gràcia on tot està al seu lloc i tot està bé. Teatre de por psicològica. Una troballa excepcional.
- El millor de l’obra: text, interpretació i direcció. Una tríada divina.
- El pitjor de l’obra: en dos moments, s’encenen tots els llums de platea, de cop. És un bon efecte del disseny d’il·luminació… però passar de la fosca a la llum intensa, fa mal als ulls.
