[usr 5 img=»03.png»]
Em trec el barret davant l’obra que podeu veure ara al Romea que porta el singular títol de El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. No podia ser d’altra manera quan s’uneixen tres talents com el del dramaturg Josep Maria Miró, l’experiència interpretativa de Pere Arquillué i la destra direcció de Xavier Albertí. Feia temps que no veia una peça en què text, interpretació i direcció estiguessin tan equilibrats. El resultat és excel·lent.
El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc manté un equilibri perfecte entre text, interpretació i direcció
El text de Miró va guanyar el premi Born de teatre i El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc es va estrenar a Temporada Alta el desembre del 2021 amb molt bona acollida. Aquesta és la primera de tres obres que sota el nom d’Epifania prepara l’autor que també tindran una única veu: una de femenina i una altra de masculina. Esperem amb ànsia la seva estrena.
De què tracta l’obra? “El cos d’un jove de disset anys apareix mort, vestit únicament amb un banyador vermell i unes bambes d’esport, al mig d’un camp de farratge. La troballa d’aquest cadàver inicia aquest text per a un únic intèrpret, on a través de diverses veus, com si es tractés d’un ritual d’exorcisme, el públic s’endinsa en aquest fet i el bellíssim paisatge rural d’un petit poble on, aparentment, no passa res».
Vist l’argument – extret del dossier de premsa – podem pensar que es tracta d’un thriller que pretén resoldre l’assassinat del jove Albert però no és així. A través de la veu de veïns i veïnes del poble ens remuntem a la tràgica mort del pare de l’Albert, ara fa una dècada. Per què es va suïcidar en Ramis? Quin paper hi ha va jugar el poble? S’hauria pogut evitar? Com? Són moltes les preguntes implícites que s’aniran responent a mesura que avança l’obra, en diferents capes.
Però, més enllà dels fets que envolten l’assassinat, del que tracta l’obra és de culpa, de penediment, de redempció, d’expiació, d’escarni, … Conceptes complexos i profunds que ens aboquen inevitablement a la Religió. I també al desig. D’aquell soterrat que acaba per emergir, provocant una tragèdia que tothom veia venir però que ningú va poder (o voler) evitar. D’una institució que, a l’empara dels diners i els poders fàctics, ha malmès amb impunitat la vida de joves durant dècades.
L’excel·lent interpretació de Pere Arquillué ens deixa bocabadats
Set són els personatges a qui dona vida Pere Arquillué, amb els quals no coincideix ni en edat ni en sexe. Els dos homes que troben el cadàver; l’Albert, l’adolescent assassinat que ens parla des de la tomba perquè no entèn què ha passat; la seva mare Antònia que alguna cosa intuïa però que no va ser capaç de fer res; la directora de l’escola, la Júlia, que mantenia una relació poc adequada amb el seu alumne; l’ancià mossen Roger, que exemplifica tot el mal que pot fer l’Església a través dels membres de l’Obra.
I finalment, l’Eliseu, l’amic de la infància de Ramis que ens dona la clau per entendre l’assassinat. De tota manera, em costa definir El cos més bon més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc com un monòleg en sentit estricte perquè sovint escoltem la rèplica d’altres personatges. En tot cas, podem dir que és un monòlegs amb múltiples veus.
La versatilitat de Pere Arquillué no deixa de sorprendre’ns. Hem pogut veure’l a comèdies com “53 diumenges” o “Art” o en drames complexos com “Blasted” i ara El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. Cal molt talent, professionalitat i hores d’assaig per aconseguir un ventall tan ampli de registres interpretatius, no només en diferents obres sinó – com en aquest el cas – dins de la mateixa.
Pere Arquillué desplega totes les seves habilitats interpretatives per donar vida a l’adolescent, la mare, la directora d’escola, el vell mossèn i l’amic marieta del pare. No li cal canviar de roba per posar-se en la pell de cadascun d’ells. N’hi ha prou amb petis canvis d’inflexió en la veu, la postura del cos o la diferent manera de parlar dels set personatges que contempla el text de Miró per saber qui parla. El breu obrir i tancar de llums de la sala, permet fer un canvi d’escena com si d’un acte es tractés.
Deu haver estat tot un repte estar sol davant del públic durant una hora i gairebé tres quarts. Una excel·lent interpretació, amb l’única companyia d’un focus i un escenari buit que recupera el teatre en estat pur, sense artificis, basat només en la veu de l’actor o actriu
El text de Miró és profund i d’una gran riquesa lingüística
Un cop dites les excel·lències de la interpretació d’Arquillué no puc deixar de destacar, per damunt de tot, el text de Josep Maria Miró. Amb una profunditat i riquesa que no és fàcil de trobar.
Així com en altres obres, l’absència d’escenografia pot ser un element negatiu a El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc hi juga a favor. Esdevé un llenç blanc (o millor dit, negre) en què la imaginació del públic pinta el paisatge que Miró descriu amb la seva paleta lingüística. En poca estona acabem veient aquest poble, tan bonic com el cos de l’Albert. L’única concessió escènica és el to vermell i l’acompanyament musical final, a càrrec de Quim Reixach i Sergi Llopart, que afegeix una pinzellada litúrgica a l’obra.
En resum, tot el que puc dir El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc és bo però també que no és una obra còmode ni fàcil de digerir perquè ens afronta a una de les pitjors xacres de la nostra societat. Tan de bo, algun dia siguem capaços d’erradicar-la per sempre més. Amen.
- El que m’ha agradat més: En general tot però sobretot el text de Josep M. Miró
- El que m’ha agradat menys: De vegades, el focus molesta però és només un petit detall.
