Crítica: El més bonic que podem fer – Fundació Joan Brossa

[usr 5 img=»03.png»]

Pau Roca i Jan Vilanova Claudín han escrit El més bonic que podem fer, un text que fa un homenatge molt especial a les àvies, padrines, iaies, abuelas, memés, grannies, babushkes…

El més bonic que podem fer, una obra que és un  homenatge a les àvies

A través del record del seu nét, coneixem la història de Babushka, una dona que va ser una nena de Rússia, que va viure allà fins que va haver d’anar a París, i d’allà, a Madrid. Una dona que ha viscut una vida plena d’entrebancs i que només té por de què els seus néts l’oblidin.

I són els records dels néts, que els han fet seus, els que ens expliquen una manera de fer, una manera d’estimar que ens fan adonar-nos de què hi ha gestos comuns en les àvies amb els seus néts… que la relació de les àvies amb els seus néts és especial i màgica.

Un taller de constel·lacions familiars portarà al seu nét a adonar-se de què la seva babushka, que té por de perdre’s en l’univers en el dia que ja no hi sigui, no es podrà perdre mai, perquè l’univers de babushka és dins dels seus néts.

Els records de babushka han quedat impregnats en els seus néts. Ja no són els seus records, ara són també la història de la família.

Interpretada per Pau Roca i Montse Colomé d’una manera que fa que el text, en la veu de Pau Roca, es fongui de manera subtil amb els gestos de Montse Colomé.

El més que bonic que podem fer, a la Fundació Brossa, és un gran homenatge a les nostres àvies. Un homenatge tendre, afectuós, ple d’amor…

• El millor de l’obra: la interpretació i el text.
• El pitjor de l’obra: els moments en què en Pau Roca es col·loca al darrere de tot del públic… i hem de triar, o el mirem a ell, o mirem la Montse Colomé.