El Monstre, a la Sala Beckett, és un muntatge que sembla un malson. L’escenari és un espai buit. Al mig, una tarima quadrada que, segons com, pot arribar a semblar un quadrilàter de boxa. Del sostre, en pengen uns llums. I res més. Només negror i foscor.
El monstre ens sitúa a un poble remot i gairebé sense vida
En Santi i la Berta viuen en un poblet remot. Un poble que, fa anys, tenia prou vida com perquè hi hagués una fàbrica tèxtil. Una fàbrica que ara s’ha convertit en un centre cívic que està a punt de ser inaugurat. Una fàbrica que va crear noves tradicions i noves maneres de fer al poble.
En Santi i la Berta es desvetllen una nit. Es troben a la cuina i, de mica en mica, comencen a parlar d’allò que han somiat. I, enmig de la conversa, hi apareix El Monstre. Un home que havia estat llur amic i que, un dia, va haver d’anar-se’n del poble després d’una nit funesta.
«Claaaara! Claaaara! Claaaara!»
La conversa entre en Santi i la Berta, les converses amb El Monstre, tot es barreja davant nostre. Se’ns fa difícil distingir què és real i què no ho és. Els records de la Berta i del Santi… són el que va passar o la memòria ha reconstruït els fets per encaixar en el que ells volen creure? El Monstre és qui explica la veritat? O potser també és una reescriptura del passat? El Monstre és reals o només és part del malson?
Un text molt ben teixit
El Monstre és un text molt ben teixit que ens fa dubtar contínuament de si el que veiem en escena és la realitat o estem ficats dins d’un malson que no ens deixa escapar.
Josep M. Miró ha fet que les converses, entrellaçades, ens donin informació a bocins. Som nosaltres els que hem d’anar posant les peces en ordre… i decidir què és el que agafem i què és el que pensem que és fals. I quan creiem que ja ho tenim clar, un altre gir ens fa dubtar de tot i tornar a començar.
Grans interpretacions amb una molt bona direcció
L’Àurea Márquez (Berta) en Joan Negrié (El Monstre) i l’Albert Prat (Santi) fan una gran interpretació, molt ben dirigits per Josep M. Miró. És la veu, el to, el gest, el moviment… tot està molt ben treballat per fer-nos arribar aquest dubte continu.
La il·luminació, una penombra perpètua, que només fa que apareguin les cares o mig cos, també fa que l’ambient oníric, de malson, estigui present durant tot el muntatge. Un bon disseny sonor, amb un cert aire de pel·lícula antiga, acaba d’arrodonir la sensació de què juguen amb nosaltres i amb les nostres percepcions.
«Claaaara! Claaaara! Claaaara!»
El Monstre, a la Sala Beckett, és un muntatge que juga amb el públic. Un joc del gat i la rata que ens fa dubtar del que tenim al davant. De qui ens podem refiar? Estem desperts o és un malson? Un bon muntatge per gaudir de molt bon teatre. Teatre que ens pregunta, que ens assenyala, que ens remou.
- El que m’ha agradat més: el text, la direcció, les interpretacions. Tot.
- El que m’ha agradat menys: la veritat és que m’ha agradat tot.
