Dins el cicle Memòria Històrica de la Sala Fènix ens trobem amb la reposició d’una obra de teatre que ja havíem pogut veure a la nostra cartellera de Barcelona. Parlem de El silenci dels telers, un espectacle inspirat en les colònies tèxtils que hi havia a la comarca del Berguedà i que van tancar les portes l’any 1999.
El silenci dels telers, o les dones que van treballar a les colònies tèxtils
A finals del XIX van aparèixer les primeres colònies tèxtils a casa nostra. Eren espais on la gent vivia, treballava i creava la seva família; com un micro món on tot estava a l’abast. Tot menys la llibertat. A El silenci dels telers se’ns explica la història de diferents generacions de dones que van passar gran part de la seva vida treballant a aquests espais.
Dones que començaven a treballar quan eren tan sols unes nenes i que vivien els abusos que pateix la classe treballadora (jornades de 12 hores, un dia lliure, un gran control per part de l’amo, etc.), pero, a més a més, els abusos que vivien (i vivim) les dones avui dia, abusos sexuals que s’han de reprimir per por a perdre la feina, per por a quedar-te sense subsistència.
I dins d’aquelles colònies, el món semblava allunyat de tot el que passava al seu voltant. Però, a poc a poc, la realitat social i política comença a superar les barreres i el futur de les colònies comença a estar en perill. Així i tot, ens hem de situar fins als 80 i 90 per assistir al tancament definitiu d’aquests espais on la feina i la vida s’embolicaven de manera asfixiant i aclaparadora. Bé, com avui passa a Silicon Valley o a moltes empreses que van de «modernes» i només fan que imitar els abusos que es cometien fa uns anys. Però ara amb «team building», somriures i gent molt «molona» que fa que tot sembli diferent. Però no ho és. Avui dia també hi ha colònies. I molta gent faria cua per treballar-hi en elles. Així seguim, per molt que passin els anys, vivint (o sobrevivint) en un món de misèria on els rics segueixen allà a dalt.
Un repàs a la nostra història més recent de la mà de diferents personatges femenins
A El silenci dels telers coneixem la situació de diferents dones que han format part de les colònies. Dones que acceptaven el seu destí, dones que es rebel·laven contra ell, dones amb actituds més d’esquerres, dones que només volien sobreviure… I de la mà d’aquestes dones, fem un viatge pels fets més destacats del segle XX: la República, la Guerra Civil, la postguerra i la Transició.
Maria Casellas i Andrea Portella són les dues actrius que interpreten a totes aquestes dones. I ho fan de forma excepcional. Sobre l’escenari veiem passar a tota mena de personatges: les treballadores, les nenes de 13 anys que acaben d’entrar a treballar, la mestressa amb aires de grandesa, el capellà (brutal transformació!), la revolucionària, la conservadora… Tota una fila de persones que ben bé podrien ser reals i que van fer que aquelles fàbriques funcionessin a tota màquina.
Anna Maria Ricart dirigeix aquest text de Ferran Utzet i ho fa amb una cura i amb una sensibilitat que ens emociona. D’una manera molt senzilla, però molt visual, assistim a una narració divertida i dramàtica de tots aquests esdeveniments que van marcar un abans i un després en la nostra història. L’escenografia de Martí Doy acaba de posar la cirereta a aquesta obra de teatre amb unes maquetes precioses i que ens transporten a aquestes colònies que, avui dia, són edificis abandonats.
El silenci dels telers és una obra de petit format, però que conté tots els elements necessaris per brillar: bon text, bones interpretacions, bona posada en escena i bona direcció. Ret homenatge a totes aquelles dones que van viure i sobreviure a les fàbriques fetes i dirigides per homes.
- El que més m’agrada: la interpretació de les dues actrius, Maria Casellas i Andrea Portella, que encarnen a diferents personatges creant una història diversa i que evoluciona a mida que passen els anys.
- El que menys m’agrada: No se m’acut res. Trobo que és una peça molt ben feta, amb bon ritme i molt bones interpretacions.
