Elling arriba a La Villarroel, una obra de teatre d’Ingvar Ambjørnsen, que ha estat versionada per Simon Bent i dirigida per Pau Carrió. Es tracta d’una història emotiva, humana i molt tendra que ens presenta a dos personatges interpretats pel duet actoral David Verdaguer i Albert Prat. La proposta és impecable: un ritme trepidant, una història molt ben construïda i uns personatges carregats de bondat.
Elling, una obra de teatre amb caire cinematogràfic
Per què? Perquè, a diferència del llenguatge teatral on s’hi acostumen a veure escenes llargues i concretes que condensen molta informació, a Elling ens trobem amb un muntatge més cinematogràfic: escenes breus, múltiples escenaris i una correlació de situacions i esdeveniments que ens ajuden a comprendre la història d’una manera molt profunda.
Elling és tot un viatge (tant en sentit metafòric, com en sentit literal). Un viatge on acompanyem a Elling i Kjell d’ençà que es coneixen per primera vegada, fins que acaben compartint un pis tutelat. Tot comença en un centre psiquiàtric on viuen aquestes dues persones que, no són boges, sinó que són «peculiars». Una peculiaritat que els impedeix viure en el món «normal» i adaptar-se a les situacions que acceptem com a «normals» (parlar per telèfon, per exemple, parlar sense mirar als ulls i mitjançant un aparell fred i metàl·lic; beure alcohol de manera excessiva per celebrar les coses bones de la vida, etc.).
Els dos protagonistes no encaixen en aquest món, però intenten fer-ho, encara que no saben ben bé quina és la tecla que han de pitjar per ser considerats com a «normals».
Un ritme frenètic i molt picat que t’atrapa i no et deixa anar
A Elling ens endinsem en una trama molt complexa i molt ben construïda. Gràcies a la multiplicitat d’escenes que representen, podem fer-nos una idea general de com és cada personatge, sense necessitat d’usar les paraules. Els personatges mostren, no diuen res. I en aquest «mostrar» és on els podem conèixer, on empatitzem amb ells i on els veiem de forma calidoscòpica: amb les seves virtuts i els seus defectes. Veiem l’enveja i la gelosia de l’Elling, veiem l’egoisme i les pors del Kjell; però també veiem les ganes de superar-se, de ser feliços, de trobar-se en aquest món, de treure’s el buit existencial amb el que conviuen.
A primera vista, Elling és una història de «perdedors» (tal com diuen a la sinopsi), perdedors des del punt de vista social: gent pària, que viu al marge de la societat i que no s’adapta a la nostra manera de viure, la que se suposa que és la correcta. Però els perdedors acaben guanyant, acaben trobant-se i, ho fan, sense perdre’s a ells pel camí. I això és la grandesa d’aquesta història: acaben encaixant a la societat sense desencaixar-se ells mateixos.
Un duet actoral que ens porta a la comèdia i al drama al mateix moment
David Verdaguer i Albert Prat són els protagonistes d’Elling i l’obra respira amb frescor i amb comicitat gràcies a les seves interpretacions. La manera com interpreten aquesta desconnexió amb el món extern ens fa somriure, perquè veiem a dues persones intentant encaixar les peces del puzle, encara que no saben ni tan sols quines són. Aquesta idea de «prova-error» on es troben els personatges en tot moment, li dona a l’obra un toc còmic molt fresc i original.
S’aconsegueix, fins i tot, que l’humor negre entri bé, perquè els veiem tan innocents i tan bondadosos, que ens mostra fins i tot la nostra pròpia estupidesa humana. Hi ha un comentari en concret que em va fer riure i, després, em va espantar del meu propi riure: quan en Kjell diu que ja està acostumat a arrossegar a dones i portar-les al seu llit. Aquesta frase ens fa riure perquè ho diu un ésser que, a simple vista, sembla innocent, però no té per què ser innocent, simplement és diferent i, nosaltres, amb la nostra malentesa superioritat moral, el veiem inferior o dependent. Però n’ha dit una de grossa i no l’hem jutjat com, realment, jutjaríem a una persona «normal» si digués això.
Però, a l’obra també veiem a Albert Ribalta, Òscar Muñoz i Queralt Casasayas que conformen l’univers social dels protagonistes. I tots tres ens ajuden a dibuixar millor la seva personalitat i entendre el món d’on venen i al món on volen anar. El millor de tot és que tots els personatges acaben respirant bondat, accepten a aquestes «peculiars» persones i les ajuden en el seu camí. I veure obres així al teatre, amb personatges bons, també ve de gust.
Elling és una obra de teatre que ens convida a endinsar-nos en una història profunda, una història molt ben construïda i una història que ens deixa amb una bona sensació final. Acabem enamorant-nos d’aquestes dues persones que semblen no estar capacitades per viure al nostre món i que, al final, ens demostren que estan més capacitades per fer-ho que tu i que jo.
- El que més m’ha agradat: La interpretació d’en David Verdaguer i Albert Prat. Aconsegueixen presentar-nos a dos personatges molt ben treballats i molt profunds.
- El que menys m’ha agradat: Res. Trobo que l’obra està molt ben construïda, pel que fa al guió, l’escenografia, la música, el ritme…
— COMPRAR ENTRADES —
