El Teatre Gaudí acull Por, una proposta que s’allunya del muntatge convencional per endinsar-nos en una de les emocions més naturals que existeixen: la por.
Andreu Rifé és un conegut actor i músic que agafa la novel·la homònima de Stefan Zweig i la converteix en un mirall. Ja no és només la història d’una traïció a la Viena de principis del segle XX; és una reflexió sobre el bloqueig, el vertigen de l’artista i, sobretot, el pes del judici dels altres.
Por: una obra de teatre que es mou entre la novel·la i el procés creatiu
L’obra ens explica la histròria de l’Irene, una dona acomodada que, després d’una aventura amorosa, es veu atrapada en un xantatge que la consumeix. Però Rifé hi afegeix una altra capa narrativa: el propi procés de creació.
El muntatge ens mostra la tensió entre el director i el seu productor, les pors i contradiccions que apareixen quan un artista contemporani s’enfronta a un clàssic. Com acabar l’obra? Com ser fidel a Zweig sense trair-se a un mateix? Aquesta dualitat és l’eix de l’espectacle.
Metateatre, música i emocions a flor de pell
Ens trobem davant d’un espectacle molt original que es basa en el metateatre. En un joc constant de miralls, veiem l’actor interpretant la trama de Zweig, però també el veiem a ell mateix en ple assaig, gestionant els dubtes, el debat amb el productor i el treball amb l’equip. Aquest format dual li dona un toc d’humor a la història que s’agraeix i fa que el ritme no decaigui en cap moment.
Sobre l’escenari veiem l’Andreu Rifé més pur: actor, músic i cantant. Ens narra la novel·la i interpreta els personatges sense grans floritures ni escenografies carregades. No li calen canvis de vestuari ni artificis; amb un micròfon i el seu talent interpretatiu n’hi ha prou. La seva dicció i intenció ens fan entrar de ple a la Viena asfixiant de Zweig des del minut u.
Però Rifé no està sol. L’acompanya un equip artístic que fa que la proposta tingui un caire poètic molt interessant:
- El músic (Raúl Juan): Que no només toca, sinó que fa els cors i crea l’atmosfera necessària.
- L’artista plàstica (Àfrica Fanlo): Que mentre sonen les cançons, dibuixa en directe i posa imatge a les emocions. És un recurs preciós que transmet molt més que la simple paraula.
La doble lectura de la por
Tota aquesta dosi de poesia i intensitat es rebaixa i s’humanitza quan apareix la cara de la por. L’obra ens proposa una doble lectura fascinant: d’una banda, la por de la protagonista davant l’adulteri; de l’altra, la por real de l’actor a l’hora d’exposar-se al públic.
La por a ser jutjat, a no agradar o a fracassar. Aquesta por que paralitza i bloqueja, però que, també és la que ens obliga a replantejar-nos les coses i ens ajuda a evolucionar. Per a mi, aquesta reflexió és el més interessant i sincera de la proposta.
Amb Por, Andreu Rifé aconsegueix que un text clàssic ens parli directament a nosaltres, els espectadors i espectadores del segle XXI, sobre les nostres pròpies inseguretats. És una peça multidisciplinària, intel·ligent i molt ben equilibrada entre el drama literari i la realitat del camerino.
- Allò que m’ha agradat més: La doble lectura sobre la por que ens proposa l’espectacle. L’exercici de metateatre ens ajuda a empatitzar millor amb el missatge que l’espectacle vol explicar.
- Allò que m’ha agradat menys: Hi ha algunes cançons que no acaben d’aportar significat a l’espectacle i que semblen que estiguin posades allà per mostrar-les i prou. Tot i així, no es fa gens pesat i, gràcies a l’artista plàstica, aconseguim viatjar pel món de l’art.
