Quan Nao Albet i Marcel Borràs pugen a l’escenari del Lliure, ja sabem que res serà convencional. Després de parlar sobre la la llibertat a Els Esqueiters, el tàndem torna amb la segona part de la seva trilogia: Els Estunmen.
Aquesta vegada, canvien el monopatí pels salts al buit i les baralles de cine, saltant sense xarxa al món de l’òpera per reflexionar sobre l’heroi i la violència. El resultat? Una posada en escena grandiloqüent, d’estètica de còmic i superherois, que ens entra pels ulls però que ens deixa amb ganes de més.
La història d’Els Estunmen: El periple de l’Evangelina
La trama d’Els Estunmen ens presenta la tragèdia de l’Evangelina i la seva parella, uns pares trencats després que el seu fill adolescent hagi causat una massacre al seu institut. Davant d’aquest horror, la mare inicia una odissea particular per entendre què ha portat el seu fill a aquesta deriva violenta. En aquest viatge, l’Evangelina xoca de cara amb una societat masculinitzada on els estímuls de violència (videojocs, còmics, ràbia) ho inunden tot, deixant l’amor en un segon pla.
És aquí on apareixen els stuntmen, els especialistes de cinema. Aquests actors que normalment viuen a l’ombra, posant el cos pel bé de l’espectacle, es posen aquí a primera fila per mostrar-nos la seva realitat de risc i testosterona. Fins i tot veiem com la mateixa Evangelina es va transformant, masculinitzant-se, a mesura que s’endinsa en aquest món de violència social.
Massa temes per a tan poc discurs
Anem al gra: què passa amb el guió? Albet i Borràs intenten tocar massa tecles a la vegada. Volen parlar de la tragèdia familiar, de la masculinitat tòxica, de la violència a les aules i del món dels especialistes d’acció. Tot i que busquen un fil conductor, el resultat és un poti-poti difícil de païr. Les idees es barregen i cap d’elles acaba de quallar; ens hagués encantat aprofundir més en el drama de la família o en l’arrel d’aquesta violència social, però tot queda en la superfície del show.
Menció a part mereix l’intent de discurs feminista, que resulta bastant estrany i simplista. Hi ha una escena on els stuntmen es disfressen de dones per ser “aliades” de la lluita de la protagonista… Com? Les dones no necessitem als homes per visibilitzar-nos, gràcies. Es un missatge estrany, massa poc treballat i massa bàsic.
El millor de la nit: L’òpera 2.0
Però no tot són ombres. Si Els Estunmen es manté dempeus és gràcies al seu format. Estem davant d’una òpera 2.0 que funciona a la perfecció. La música de Fernando Velázquez (un mestre de les bandes sonores) i les veus en directe són, senzillament, espectaculars. Els diàlegs tenen la frescor i l’humor que caracteritzen els autors, i l’orquestra crea moments de gran bellesa sonora. Per això SÍ que val la pena veure la proposta.
Els especialistes, per la seva banda, regalen moments de gran impacte visual, amb salts d’alçada i un número final incendiari que ens manté clavats a la butaca. Però tornem al mateix: hi ha molt d’espectacle i molt de soroll, però la dramatúrgia trontolla.
Els Estunmen és un trencaclosques visual i sonor que ens confirma que Albet i Borràs són mestres de l’artifici. Tot i això, en aquesta ocasió, la forma ha devorat el fons. Molta pólvora, molts salts i molta òpera, però un missatge que es perd entre la suor i els efectes especials.
- Allò que m’ha agradat més: El format operístic fa que l’espectacle brilli i ens ofereixi una proposta original i diferent.
- Allò que m’ha agradat menys: La dramatúrgia. Massa temes a tractar que, al final, queden a la superfície. I el discurs feminista… millor ni en parlem.
Per cert: On son les dones crítiques? He estat buscant i rebuscant crítiques teatrals sobre aquesta proposta, per veure les dones què hi dèien i… no n’he trobat cap en femení. Tot son homes parlant entre homes i opinant sobre el paper de les dones en el món… Flipant! Dones del món, necessitem que les nostres veus s’escoltin més en la cultura!
