[usr 3,5 img=»03.png»]
Els nostres fills qüestiona la responsabilitat individual i personal que tenim en quant al llegat que deixem a les generacions futures, les quals es veuran afecatdes pels nostres gestos i les nostres actituds; un tema que no pot estar més d’actualitat.
Els nostres fills, una obra que es pot veure al Teatre Akadèmia
El Teatre Akadèmia ens ofereix fins el 10 d’abril aquesta obra de Lucy Kirkwood dirigida per Marta Gil. Isabelle Bres, Albert Pérez i Maria Pau Pigem dónen veu als tres personatges protagonistes en una fantàstica interpretació dramàtica i divertida a la vegada.
La sensació inicial és completament diferent a la que ens acompanya quan sortim de la sala, en acabar la funció. Entrem i ens trobem un entorn familiar, amical, un interior d’una casa… una casa estranya, però sembla una llar, al cap i a la fi, i no ens tornarem a sentir «a casa» ja que ens parla d’una situació llunyana per a la majoria de nosaltres.
Una parella de físics nuclears abandonen la seva casa després d’un accident en la central nuclear on treballaven, ara ja jubilats, viuen en una cabana situada a pocs kilometres de la zona afectada. Una visita inesperada d’una vella amiga canviarà el rumb de les seves vides.
Els nostres fills és una peça que m’ha desconcertat, he anat desorientada una bona estona. Crec que li manca contextualització al principi, fins i tot en aquestes obres en que es deixen alguns aspectes a l’aire, per la lliure interpretació de l’espectador, es necessita una mínima ubicació, per tal que l’espectador pugui entrar en l’argument i identificar-se amb les emocions dels personatges.
La directora ha dit:
Els nostres fills planteja les grans preguntes del nostre temps: l’Ecologia, la Sostenibilitat i el Canvi climàtic. Són realitats que ens interpel·len cada dia més i amb més urgència. I ja no només als nostres fills sinó a totes les generacions, obrint el pensament de la individualitat cap a la col·lectivitat.
Els nostres fills és una obra aparentment senzilla, amb una escenografia gairebé minimalista, només tres personatges en escena i un diàleg entre tres amics. Però la complexitat es troba en el dilema moral que planteja, en les reflexions que fa i tot el que es qüestiona i ens remou durant els 90 minuts que estem asseguts.
Creiem que val la pena formar part d’aquesta reflexió i veure la meravellosa actuació d’aquests tres artistes.
- El que més m’ha agradat: la interpretació de la Isabelle Bres, fabulosa per la seva naturalitat i credibilitat.
- El que menys m’ha agradat: el desconcert inicial, poca contextualització per a l’espectador.
