A Göteborg, la Paula es presenta a casa del Sergi una nit. Fa 32 anys que no es veuen. Fa 32 anys estudiaven COU i van fer un viatge a Gòteborg (idea del seu professor d’Educació Física). En aquell viatge van connectar com mai no havien connectat amb ningú. En aquell viatge es van separar… per 32 anys.
Göteborg o la història d’un diari que ho inicia tot
La Paula porta un diari que va escriure durant el viatge. Un diari molt detallat.
“No té cap sentit que tot s’acabés així!”
En Sergi, esperonat per la Paula, que va llançant informació com qui llança molles de pa per marcar el camí, intenta reconstruir la nit en què tots dos es va discutir i es van separar per sempre més. En Sergi i la Paula intenten reconstruir una nit de fa 32 anys,
“Creus que la nostàlgia és una emoció defectuosa?”
Però no n’hi haurà prou amb les molletes de pa de Paula, no n’hi haurà prou amb els records no sempre iguals que té cadascú d’aquella nit… No n’hi haurà prou amb intentar reviure el que va passar. La Paula no té prou molletes de pa. ¿Potser en Sergi en té alguna?
L’escenari de Göteborg és la sala d’estar del Sergi. Un pis sobri, amb mobles modulars. Alguns llibres, un piano, una corona de Nadal a la porta, fotos… Un escenari que permet als actors moure’s entre el present i el passat sense haver de fer grans canvis.
Intepretacions convincents i molt creïbles
En escena, en Roger Coma (Sergi adult) i la Maria Molins (Paula adulta) i també en Jan Mediavilla (Sergi adolescent) i Berta Rabascall (Paula adolescent). Tots quatre són convincents, creïbles, reals. Veiem que els adolescents han evolucionat cap a uns adults amb coherència.
Les seves històries no fugen d’estudi. El personatge del Sergi és tan tancat, introvertit i poc sociable als 50 anys com ho era als 18. La Paula era tan imprevisible als 18 com ho és ara. ARa són més madurs, han viscut més, no tot és blanc i negre… però són els mateixos.
Els joves i els adults segueixen una línia coherent. I ens la creiem, perquè fan que sigui versemblant. Són quatre interpretacions plenes de naturalitat. No enganyen.
Una banda sonora que també és part del text
La música, Depeche Mode, Walking in my shoes, és també part del text. “No busco l’absolució, el perdó per les coses que faig, però abans d’arribar a cap conclusió, intenta caminar en les meves sabates…
“Now I’m not looking for absolution
Forgiveness for the things I do
But before you come to any conclusions
Try walking in my shoes…”
El disseny de vestuari és molt encertat. Amb molt pocs canvis, i molt ben col·locats, la història avança tant en el present com en el passat.
El text de Jordi Casanovas és un text que té aires de clàssic atemporal
Perquè parla de nosaltres, de com som, del que fem, del perquè fem el que fem, de les nostres pors, de les nostres ganes de viure, dels nostres records. Un text que també dirigeix en Jordi Casanovas i ho fa amb molta delicadesa. Res no és esbojarrat ni fora de lloc. Tot encaixa perfectament.
Un text en el que els silencis són també molt importants i en Jordi Casanovas els ha sabut gestionar molt bé. Un muntatge on tot està molt ben estudiat. On hi ha res superflu.
Göteborg, a La Villarroel, és un muntatge que ens toca de prop, perquè parla de nosaltres. No només de la Paula i del Sergi. Parla de nosaltres, directament. Un text que ens fa plantejar preguntes sobre què fem i què hem fet. Un text que, a més d’un, li farà recordar una època on ser invisible era el millor que podia passar, on la diferència era l’error.
- Allò que m’ha agradat més: el text (del principi al final, i no explicaré res més) i les interpretacions.
- Allò que m’ha agradat menys: res. Un muntatge per veure’l més d’un cop.
