La Calòrica torna als escenaris amb La brama del cérvol, una comèdia al més pur estil La Calòrica: amb un humor trepidant i amb situacions tan surrealistes i histriòniques que és impossible no esclatar a riure. Després de la diferent “Le congrès ne marche pas”, la companyia torna als seus orígens i ens demostra que, per fer comèdia, són uns cracs.
La brama del cérvol, una obra que succeeix a la muntanya
Ens trobem en un hotelet de muntanya, un hotelet rural de la Vall Fosca on organitzen unes jornades pensades per turistes: anar a gaudir de l’espectacle natural que ens ofereix la brama del cérvol. Perquè, avui dia, qualsevol cosa es pot convertir en un tour turístic al més pur estil de Civitatis.
A aquest hotelet rural es troben diferents personalitats que, últimament, abunden molt en aquests espais: els turistes que volen reconnectar amb la natura, la gent de pasta que té propòsits mercantilistes per explotar les terres i, per descomptat, els creadors i creadores, els artistes, els culturetes, que des dels pobles demostren que la cultura és a tots llocs.
Aquest equip tan peculiar es troba a les zones comunes dels hotels on tothom, al cap i a la fi, té ganes de viure una experiència inoblidable. I vaja si la viuran!
Teatre polític? Teatre compromès? Teatre La Calòrica!
Un dels aspectes que sempre m’agraden més de La Calòrica és la manera tan natural i autèntica que tenen de parlar dels “grans temes”. Se’n riuen de tot i, això, ens encanta. A l’escenari ens trobem amb personatges propis del món teatral: el director caspós, l’actor complaent, la dramaturga disconforme i la nova promesa teatral, plena de projectes i esperança. Es reuneixen a aquest hotel per fer un simposi sobre el teatre polític i com el teatre activa els seus mecanismes per procurar canviar el món.
Aquest tema tan gran, enorme i profund, ens mostra les contradiccions que hi ha en el món del teatre i de la cultura en general. Realment pot canviar el món?, realment una obra pot transformar a una persona? O, al final, no deixa de ser tot un acte de “masturbació col·lectiva” on els que parlen i els que escolten, al cap i a la fi, són del mateix parer? No hi ha cap resposta, la pregunta es queda a l’aire perquè tothom la respongui com ell o ella cregui.
I, per descomptat, després del “debat” cultureta, arriba el moment preferit dels artistes: la festa! Una festa que té lloc a un karaoke, el lloc amb menys glamour i més casposet que et pots imaginar. Perquè, per molt que parlem de Trotski o Dostoievski, al final, qui es pot resistir a una Raffaela Carrà?
Una obra coral amb set, vuit o nou personatges!
Perdem el compte de la quantitat de personatges que veiem sobre l’escenari. I tots interpretats pels 6 intèrprets que, en aquesta ocasió, prescindeixen d’en Marc Rius (no sense fer-li una clucada d’ulls a l’obra) i compten amb dues noves incorporacions: Oriol Casals i Mel Salvatierra. El repartirment es completa amb els membres habituals de La Calòrica: Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Júlia Truyol, i no podem dir qui ho fa millor!
Veure’ls actuar en escena, és veure a un grup d’amics i amigues que s’ho passen d’allò més bé fent esbojarrades i parlar sense pèls a la llengua. Perquè, per moltes butaques que venguin, per molta fama que tinguin, La Calòrica segueix cagant-se en tot i ho diu obertament. De fet, en aquesta obra, fins i tot hi ha una escena amb un anus… I no diré més!
Inici molt potent, final un pèl caòtic
La primera part de La brama del cérvol és brillant. Ens trobem amb metateatre, amb crítica social i cultural, amb situacions surrealistes carregades de bon humor… El còctel explosiu propi de La Calòrica. Però la història comença a tornar-se un pèl caòtica en el moment en el qual entrem al bosc i fem un viatge de trance, amb drogues pel mig, una rave i un viatge surrealista.
Tot i que les escenes son molt vistoses a nivell visual (la trobada amb la gent de la rave, com si fossin OVNIS és boníssima!), el cert és que la història es perd una mica i es torna un pèl confosa. Igual que el final: se li dona molt protagonisme a una de les històries que, certament, tampoc em resultava tan interessant.
Tot i així, La Calòrica ho ha tornat a fer: amb La brama del cérvol ha creat un espectacle ple de comèdia, on ens veiem reflectits a nosaltres mateixos, els pixapins de ciutat, que creiem que ho controlem tot quan, en realitat, no controlem absolutament res de la nostra vida.
