“La corona d’espines treu flor!”. Amb aquesta frase acaba el muntatge que podeu veure al TNC. I és una bona metàfora. Perquè, amb aquest text de Josep M. de Sagarra, també podem dir que el TNC, el Teatre Nacional de Catalunya, floreix, que fa la feina per la qual va ser ideat i construït: per fer lluir el teatre català, en català.
Amb La Corona d’Espines, de Josep M. de Sagarra, el Teatre Nacional de Catalunya fa realment honor al seu nom i els objectius que ha de perseguir.
La corona d’espines de Josep M. de Sagarra arriba per la porta gran al TNC
La història, situada a la ciutat de Solsona al segle XVIII, en paral·lel amb la Revolució Francesa que arriba amb notícies que semblen increïbles, ens narra un prometatge entre una pubilla rica i un jove noble. Darrere d’aquest compromís que sembla tan clar, hi ha mentides, enganys, manipulacions… i molta, molta hipocresia.
Tenim uns personatges al davant que ens volen mostrar una manera de ser, però de seguida ens adonem que no hi ha un pam de net. Ningú no sembla ser sincer, tothom amaga alguna cosa. Tots porten una careta.
“La justícia i el deure! No, no ho creguis; són coses que vesteixen i que es compren.”
Escenografia imponent i minimalista
Una escenografia imponent, i alhora minimalista, ens situa al menjador del Senyor de Bellpuig. Una escenografia molt ben dissenyada per Max Glaenzel que, amb pocs elements, recrea la sumptuositat d’un palau renaixentista amb tocs neoclàssics. Menys és més i, en aquest muntatge, funciona molt bé.
El vestuari de Sílvia Delagneau i Marc Udina també té un disseny excel·lent. És un vestuari que acompanya el moviment dels actors. Cada personatge, cada estament està ben dibuixat. Hi distingim els nobles dels burgesos, els criats i els pobres. Cadascú té un lloc en aquest món i el seu vestuari ho palesa.
“Tu potser sí, perquè has viscut criada amb tota mena de contemplació.”
Tots els actors i actrius brillen en escena
Tots els actors, tots, brillen en escena: Manel Barceló (Rivarol, el banquer) , Jan D. Casablancas (Eudald), Jordi Domènech (Senyor de Salelles), Abel Folk (Senyor de Bellpuig), Oriol Genís (Senyor del Miracle), Àngels Gonyalons (Marta, la Majordoma), Pau Oliver (Sebastià), Júlia Roch (Mariagneta), Laia Valls (Aurora), Rosa Vila (Salvadora del Miracle) i Roger Vilà (Boscall) tots i cadascun d’ells diu el vers amb precisió, sense cantarella.
Les paraules tenen sentiment i les diuen de forma vibrant. Un treball magnífic digne d’un Teatre Nacional, com ha de ser.
“Hi ha diners? Doncs endavant, dissimula mentrestant, si sents que el barret t’apreta!”
Xavier Albertí, una direcció amb mestria
En Xavier Albertí ha dirigit amb molta mestria aquest muntatge. En escena, els actors sovint estan estàtics, els braços caiguts a banda i banda del cos… però el vers, la veu, l’entonació, el sentiment, ens arriba de ple. No hi ha sobreactuació, tot és sobri, cuidat, exquisit.
Algunes escenes semblen tapissos de Francisco de Goya, sobretot, aquelles en què hi surt en Boscall. Hi veiem nobles, junts, en un jardí neoclàssic esplèndid. Nobles que sembla que visquin una vida alegre i sense preocupacions.
En Xavier Albertí també s’ha encarregat de la música: el clavicèmbal i les seves melodies són també part d’aquestes imatges que ens fan recordar a Francisco de Goya.
Amb La Corona d’Espines, en Xavier Albertí torna a fer que les paraules “Teatre” “Nacional” i “de Catalunya” tornin a tenir el valor que es mereixen. Ha dirigit un muntatge coral on tots els intèrprets fan un treball esplèndid. Un muntatge on el català ben parlat, ben dit, ben pronunciat, té el lloc preeminent que li correspon.
La Corona d’Espines és un text de Josep M. de Sagarra que ocupa la Sala Gran, com li pertoca al teatre català, en català.
La Corona d’Espines, al Teatre Nacional de Catalunya, és un muntatge que us farà fruir. Un muntatge que us mostrarà la riquesa del teatre català combinada amb una gran direcció i unes grans interpretacions. Sí, ho podem tornar a dir “La corona d’espines treu flor!”
- Allò que m’ha agradat més: un muntatge excel·lent, amb una direcció esplèndida que fa lluir els intèrprets, el text, la dicció i la llengua. El Teatre Nacional de Catalunya fa la seva feina.
- Allò que m’ha agradat menys: del muntatge, res. Però de la platea: quan demanen que s’apaguin els mòbils, és que s’han d’apagar els mòbils. Cal que el públic tingui més respecte pel treball de la gent del teatre.
