La Tercera Fuga és un muntatge que ens parla d’una família i de les seves viscissituds des dels anys 20, en un poble fronterer entre Ucraïna, Rússia, Polònia… fins avui, a Catalunya. Una família jueva que ha de fugir dels progroms i arriba a Buenos Aires. Al cap de mig segle, cal fugir de nou. Aquest cop cap a Catalunya.
I això, en resum, és la història d’aquest muntatge. En tres actes diferents, veiem les tres fugues: la dels anys 20, la dels anys 70, la d’avui. Fugir per arribar a un nou començament. Fugir per raons diferents. Però sempre fugir.
La Tercera Fuga arriba al TNC amb una bona posada en escena
L’escenografia de Max Glaenzel i Sílvia Delagneau permet passar d’un poblet perdut per allà Ucraïna a Buenos Aires. Tot canvia perquè res no canviï. I acaba a Barcelona… per tornar al poblet d’Ucraïna. Una escenografia molt ben aconseguida, amb un molt bon disseny de l’espai i dels elements que el composen.
També cal felicitar el disseny de vestuari de Sílvia Delagneau. Un disseny de vestuari que, juntament amb la caracterització dels personatges d’Àngels Salinas, fa que veiem l’evolució dels pentinats, dels pantalons, dels llargs de les faldilles, de les sabates… i també hi veiem les diferents classes socials. Una feina molt ben feta que cal aplaudir.
Una direcció poc eficient
La direcció de Victòria Spunzberg és poc eficient, amb moments molt confusos on, fins i tot, costa entendre el que diuen els actors. El sistema de microfonia no sempre està ben ajustat i hi ha parts del text que es perden.
Les interpretacions són correctes, però Sasha Agranov, Emma Arquillué, Anna Castells, Marc Joy, Olga Onrubia, Carles Pedragosa, Carles Roig/Pau Escobar, Biel Rossell Pelfort, Fede Salgado, Magalí Sare, Clara Segura Crespo, Sergi Torrecilla, Ton Vieira es troben lligats de mans i peus, i acaben interpretant personatges que són un munt de tòpics, sense personalitat: les mares jueves dominants, el marit bevedor, el jove argentí idealista, l’italo-argentí futboler, el jove amb ideals que viu de gorra a esquena dels altres, l’escriptora que ja no és artista sinó «treballadora de l’art»…
Un text que parla de molts temes, a mode de pinzellada
El text ho té tot, o gairebé. Ens parla dels jueus, però també del sionisme i de l’antisionisme («perquè si ho és -sionista- no posa un peu en aquesta casa.»; ens parla dels progroms, de les dictadures argentines, dels desapareguts, dels que van sobreviure, dels immigrants, de la policia, de la guàrdia civil, de la constitució, de la democràcia, dels menjars típics italians i catalans, el mate, el tango, el futbol, de l’homosexualitat, del racisme… i anar sumant temes. Un rere l’altre.
Per fer-lo lleuger, els dos entreactes són un monòleg que se’n riu dels tòpics més suats sobre argentins i catalans.
El text sembla una partitura on hi ha tantes notes que no es veu la melodia. Tot són pinzellades que comencen un tema, que acaba en no res. És una acumulació d’idees que no porten enlloc i que, en la majoria del muntatge, no aporten res a la història. I, en la majoria de casos, les idees són prejudicis i estereotips sense cap mena de profunditat.
El muntatge està ambientat en gran part a l’Argentina. Això és l’excusa perfecta perquè a la Sala Gran del TNC s’hi programi una obra on el català queda relegat a una llengua secundària. El TNC, que té les paraules Nacional i Catalunya al nom, hauria de garantir que el català fos la llengua vehicular a la Sala Gran.
El muntatge dura 2 hores i dos quarts, sense entreacte. Amb entreacte hauria durat… 3 hores llargues? 4 hores? Potser el TNC vol apuntar-se a una competició amb el Teatre Lliure per veure qui la fa (o la té) més llarga? Algunes escenes on el narrador parla amb els personatges fora del muntatge són molt semblants (gairebé calcades) a escenes de L’Herència.
- Allò que m’ha agradat més: l’escenografia, el vestuari i les caracteritzacions. Molt ben dissenyats el pas del temps i els canvis de les modes.
- Allò que m’ha agradat menys: el text. Un text que parla molt però no diu res, ple d’estereotips i tòpics. La direcció no ha sabut aprofitar els actors ni donar profunditat als personatges.
