A La vie invisible se’ns explica la història d’en Thierry Sabatier, que va perdre la vista al 16 anys, en un accident. Lorraine de Sagazan, directora de teatre, agafa aquest fet com a punt de partida per crear un espectacle sobre la memòria.
Però les coses no són sempre com volíem que fossin, i el treball de Lorraine de Sagazan amb Romain Cottard i Chloé Olivères, els intèrprets, juntament amb Thierry Sabatier porta la creació per altres camins.
La vie invisible al Teatre Lliure: una obra de teatre que reinterpreta la mateixa escena
La idea era intentar representar una obra de teatre, la darrera que Thierry Sabatier va compartir amb la seva mare, que una apassionada del teatre, que li anava explicant allò que passava en escena.
En Romain Cottard i la Chloé Olivères representen una escena, una vegada i una altra, seguint les acotacions que els va donant en Thierry Sabatier… acotacions que canvien l’escena, la interpretació, les interaccions… Uns grans intèrprets que saben canviar de registre en segons i ser sempre creïbles. Uns intèrprets que són sempre versemblants… en un muntatge on ja no sabem que és veritat i què no, ells sempre ho són.
Però l’escena acaba evolucionant i, al final, no sabrem si estem veient la reconstrucció d’una escena, de la memòria d’en Thierry Sabatier, el passat dels intèrprets… en escena, la memòria i el present es barregen. I la memòria ens arriba filtrada per qui explica els seus records.
La memòria és el passat. El teatre és el present
En Thierry Sabatier ens recorda els aedes grecs. Com els aedes, també és cec. Com els aedes, ens explica una història a l’àgora (o al teatre), com els aedes, ens dona la informació de mica en mica perquè ens enllaminim i ens emocionem.
L’escenari és gairebé buit. Sembla una sala d’assajos qualsevol, gran buida, amb algunes cadires. Un espai amb marques a terra perquè en Thierry Sabatier s’hi pugui moure amb facilitat.
La història s’explica amb les paraules
S’explica en escena, mentre els actors intenten recrear una obra de teatre de la que no saben ni el nom… i l’expliquen al públic, a nosaltres, directament. El públic hi som sempre, però el muntatge es mou entre mantenir la quarta paret i trencar-la. I ho fa de forma fluïda, sense estridències.
Ara nosaltres també som a la sala d’assajos… i ara ja només som uns espectadors en una platea de teatre. Això ho aconsegueix una molt bona direcció de Lorraine de Sagazan.
La música, Stabat Mater, P. 77: I. “Stabat Mater dolorosa” de Pergolesi, ens porta a un lloc on la memòria ens fa ballar alguna cosa dins nostre…
“A la ràdio, sonava música clàssica”.
La vie invisible, al Teatre Lliure, és un muntatge molt delicat que ens apropa una manera diferent d’entendre el nostre món, d’entendre el nostre present… d’intentar entendre els nostres records. Som els nostres records i la nostra memòria… però, i si la memòria no és fidel?
La Comédie de Valence ha creat un muntatge íntim i proper que ens regira els esquemes. Un muntatge que està fet amb molta cura. Un muntatge on hi ha lloc per a l’humor, la ironia, l’alegria i també el dolor. Per a l’acceptació.
La vie invisible, al Teatre Lliure, ha estat pocs dies a Barcelona. I és un dels muntatges que caldria tornar a programar, perquè és meravellós.
- El que m’ha agradat més: les interpretacions de Romain Cottard i Cholé Olivères i, sobre tot, en Thierry Sabatier en el su paper d’aede, de fil conductor. El joc escènic entre la platea i els intèrprets.
- El que m’ha agradat menys: que hi serà pocs dies. Massa pocs dies. Cal que aquest muntatge torni a Barcelona.
