A la Villarroel hi podreu tornar a veure Love, Love, Love, la història del Kenneth i la Sandra, des del 1967, any en què es coneixen fins a l’actualitat. En Kenneth i la Sandra són dos joves de 19 anys que són conscients de què el món en què viuen està canviant… i se senten part del canvi. «Jo soc el futur del país… Jo soc una inversió!»
Però, en Kenneth i la Sandra, com molts altres joves, són una mentida. Les seves proclames revolucionàries se’n van en orris quan fan tot allò que van jurar que no farien mai: es casen, treballen i tenen fills. «Et dono tot això i tu m’escups a la cara!»
Love, love, love torna a La Villarroel
En Kenneth i la Sandra han de treballar per fer que els seus fills tinguin un bon futur. El futur que ells dos somiaven. Els dos antics joves somiadors, plens de eslògans i proclames, ara són dos adults lligats per les responsabilitats. La vida no és el que volien. La vida no és el que havia de ser… i, a sobre, ells tampoc no són el que volien ser.
«No hi ha res pitjor que quedar-se atrapat, perquè un dia ens morirem.»
Però en Kenneth i la Sandra encara tenen una darrera oportunitat… la vellesa arriba, la jubilació… seran capaços de tirar endavant? Seran capaços de recuperar els seus somnis de joventut? Seran capaços de deixar el cinisme enrere i ser francs amb ells mateixos algun cop? Què passarà amb els seus fills? Que els han transmès? Què els deixen?
«Tu m’havies assegurat que les dones podíem tenir-ho tot, i tu [mama] eres el meu exemple!»
El món que en Kenneth i la Sandra somiaven i pretenien canviar al 1967… sí que va canviar… i els va engolir… i en Kenneth i la Sandra, com tants d’altres, es van adaptar als nous temps.
«I què heu fet com a generació? Pujar l’escala tan ràpid com podíeu i anar trencant els esglaons!»
Tres escenes on veiem l’evolució de la societat
En tres escenes, veiem l’evolució de la societat. Una societat que és molt semblant a la nostra. Què ens podran retreure les properes generacions?
«No vau canviar el món. El vau comprar. El vau privatitzar»
Les tres èpoques estan molt ben definides: l’ús de la música, de l’escenografia, el vestuari, els pentinats, el maquillatge… tot fa que passem d’època en època amb facilitat. Unes projeccions que resumeixen un parell de dècades entre escena i escena ens acaben de situar a lloc. Una molt bona selecció d’imatges, ben acompanyada de bona música.
«- És que no és just! – És que la vida no és justa!»
Personatges ben dissenyats i ben interpretats
Els personatges estan molt ben dissenyats i evolucionen molt bé al llarg de 40 anys. La Laia Marull (Sandra), en David Selvas (Kenneth), la Clara de Ramon (Rosie) i en Marc Bosch (Jammie i també en Henry, germà del Kenneth als anys 60) ens mostren l’evolució de la societat, de les persones de forma creïble. La Laia Marull i en David Selvas, que són la base del muntatge, donen als seus personatges característiques diferents a cada època: no parlen ni es mouen igual. Són convincents.
Julio Manrique ha sabut portar aquest text de Mike Barlett i fer que, encara que estigui ambientat a la Gran Bretanya, ens hi puguem sentir identificats. Les escenes on els quatre membres de la família discuteixen, plenes de caos i de ràbia, són molt realistes. I el públic riu perquè també ha viscut escenes semblants a casa.
Love, love, love, a la Villarroel, és un muntatge que ens parla dels somnis que tenen els joves quan no tenen res més… i de com els somnis es tornen en fum, quan la vida ens obliga a prendre decisions, a ser responsables. Love, love, love també ens parla del món que hem rebut… i de quin món volem deixar a les properes generacions. Hi podem fer alguna cosa?
- Allò que m’ha agradat més: les interpretacions de Laia Marull i David Selvas.
- Allò que m’ha agradat menys: el text s’encalla i hi ha moments en què no avança. Especialment al tercer acte, on sembla que la Rosie queda amagada rere diàlegs insubstancials que només allarguen l’obra, però no hi aporten ni interès, ni tensió.
