Love, love, love arriba a La Villarroel sota la direcció de Julio Manrique i amb un elenc de primera: Laia Marull, David Selvas, Clara de Ramon i Marc Bosch. El text el signa Mike Bartlett i ha estat traduït al català per Cristina Genebat. Ens trobem amb una obra que ens explica la història d’una parella, d’ençà que es coneix per primera vegada i fins que arriben a la jubilació. Tres èpoques ben diferenciades tant per la música, com per la política i, per descomptat, per l’evolució dels personatges.
Love, love, love, una obra que reflexiona sobre la força de l’amor i l’opressió de la societat
Ja ho deien els Beatles a finals dels 60, «All you need is love». Però, és certa aquesta afirmació?, a la vida només necessitem amor?, o, com diu molta gent, amb l’amor no és suficient? Love, love, love comença amb la mítica retransmissió del concert dels Beatles damunt la teulada. Un concert que es va projectar a les pantalles de molts països d’arreu del món i que va llençar la seva ideologia d’amor en un món ple de guerra.
La Sandra i el Kenneth són dos joves universitaris que coincideixen aquella nit al mateix pis. No es coneixen, però només hauran de parlar uns minuts per entendre que volen viure aventures plegats. Amor a primera vista? Potser sí, potser no. El que està clar és que els dos personatges tenen la mateixa passió per la vida, per la música, per la llibertat, per l’aventura… I tenen clar que es menjaran la vida.
Però el temps passa i la Sandra i el Kenneth formen una família. Dos fills, una casa adossada i feines que els hi mengen tot el seu temps. Què ha passat amb aquelles dues ànimes vibrants i exploradores que tenien ganes de menjar-se el món? Doncs que la vida se’ls ha menjat. I ells viuen així, mig esborrats, esgotats, sense forces.
La Rosie i el Jammie són els dos fills de la parella, dues persones que, també, veuen com el pes de la vida els ofega i els anul·la. En el tercer acte, l’acte en el qual els fills ja són adults i els pares són jubilats, és quan més podem veure l’efecte que la vida, la societat i el capitalisme té sobre totes les persones i, sobretot, té sobre l’amor. Vivim tan de pressa, unint obligació amb obligació, que, al final, ens oblidem que el veritablement important no té res a veure amb el que fem cada dia: l’amor és el que ens fa vibrar, el que ens fa somiar, el que ens fa ser com som.
Boníssima direcció i un repartiment immens
Julio Manrique ja ens té acostumades a obres amb música impressionant i amb vídeos de gran qualitat. I en Love, love, love també mostra el seu saber fer. I és que és una obra que ens situa en tres èpoques ben diferents i, per poder fer aquest viatge en el temps, se’ns mostren vídeos i música propis de cada època.
La caracterització dels personatges i el seu pas del temps és IMPRESSIONANT. Sobretot, la dels pares que són els que més viuen el pas del temps. Immensa la Laia Marull fent de jove hippie emocionada de la vida, una actuació que em va emocionar, em va fer riure i em va tornar a sentir l’energia colpidora de la joventut i les ganes de menjar-se el món.
Una història senzilla, però molt humana
Love, love, love no és una història ni molt original, ni molt sorprenent. És una història realista que ens mostra com el pas del temps i les pressions de la societat moderna poden fer-nos esborrar de la nostra pròpia vida. Un argument senzill, però molt humà, amb personatges que ens poden fer servir de mirall. De fet, tothom té un pes destacat a l’obra i no vull deixar de mencionar la discussió creada per la filla, la Rosie (Clara de Ramon): és un altaveu de moltes persones de 30 o 40 anys que, avui dia, viuen amb l’aigua al coll, ofegades pels seus propis somnis i il·lusions, i amb la vida i el pas del temps menjant-se els talons.
Personalment, Love, love, love em va emocionar. La trama és senzilla, però el viatge en el temps que ens proposen, els personatges tan propers i el missatge final que deixen a l’aire fan que t’emocionis i acabis pensant «Doncs sí, Ally ou need is love!».
- El que més m’ha agradat: La naturalitat de tota la proposta. Aconsegueixen crear un efecte mirall que emociona i commou.
- El que menys m’ha agradat: La trama no té gaire suc, és bastant senzilla i hi ha algunes escenes massa llargues que es podrien retallar fàcilment.
— COMPRAR ENTRADES —
