Llàtzer García dirigeix Un menú tancat, un text de Jordi Casanovas a La Villarroel.
L’Oriol, l’Eduard i en Mateu són tres amics, entre els trenta-i-uns-quants i els quaranta-i-pocs que es troben un cop cada dos mesos al restaurant de dues estrelles Michelin de l’Oriol. Una trobada que es fa des de fa molts anys. Una amistat que va començar a l’escola i que no han deixat que es perdi.
Però, avui serà diferent. L’Oriol té una pregunta… tants anys que fa que es troben «com és que no ens hem vist plorar mai?». ¡
Un menú tancat, una obra que convida a fer una introspecció a tres amics de tota la vida
Aquesta pregunta, amb el menú especial de l’Oriol, farà que els tres amics facin una introspecció, malgrat les reticències, per descobrir per què no ploren. Però també els farà descobrir que no són el que voldrien ser. Que, potser, només són una caricatura del que els agradaria ser. Que la imatge que donen no és la real. Que tots tenen ferides obertes, pors, angoixes… I que res no és blanc o negre. Que el món és ple de matisos.
Una cuina d’un restaurant és el decorat necessari. Amb els focs, una pica, els estris de cuina. Unes taules a banda i banda de l’illa de la cuina… un restaurant de luxe on els comensals poden veure els cuiners en acció.
Els tres actes es converteixen en els tres plats del menú tancat
L’acció es desenvolupa en tres actes: primer, segon i tercer plat. Tres plats preparats per l’Oriol que volen anar més enllà del sabor. Tres plats que volen ser evocadors de sentiments, que volen que facin emocionar a qui els tasti.
L’Oriol vol que, de la mateixa manera que una olor ens desperta records, els seus plats també facin sortir a la superfície allò que els seus comensals puguin tenir amagat al fons de la memòria i, sobretot, les emocions que tanquen perquè no afectin la seva vida quotidiana.
Un bon disseny d’il·luminació fa que puguem veure el restaurant, petit, acollidor, de luxe. La il·luminació també marca el final i el principi de cada acte. Un fos lent final ens fa reconciliar amb els tres personatges.
Bona direcció i bones interpretacions
Llatzer García ha sabut dirigir bé Un menú tancat i els tres intèrprets, Joan Arqué, Roger Coma i Òscar Muñoz (que sempre és un plaer trobar en un escenari), que mantenen el seu personatge en tot moment.
L’Oriol, expectant, desconcertat; l’Eduard, amb la seva façana de fatxenda i el seu darrere ple d’inseguretats; en Mateu, l’home gris que sent que està fracassant en tot el que fa. Tres amics molt diferents que, en el fons, no ho són tant: tots tres tenen un fons ple de pors que amaguen.
Un menú tancat, a La Villarroel, és una comèdia que us farà riure. I, al mateix temps, us farà reflexionar. Què és el que amaguem als altres? Qui són els nostres amics? Amb qui compartim el que sentim?
- Allò que m’ha agradat més: la direcció i la interpretació de Joan Arqué, Roger Coma i Òscar Muñoz.
- Allò que m’ha agradat menys: al principi de l’obra, en Jordi Casanovas aprofita per fer un autoelogi de la seva obra Jauría. Un autoelogi narcisista que ens parla més d’en Jordi Casanovas que de l’obra Un menú tancat. Un autoelogi qiue es fa llarg i feixuc.
