[usr 5 img=»03.png»]
Els amants de la dansa hem hagut d’esperar més de dos anys per veure al Liceu la versió renovada de Giselle. Les funcions programades per a la primavera del 2020 es van anul·lar a causa de la pandèmia amb la desil·lusió de molts (jo inclosa). Ara, la nostra paciència ha estat recompensada amb un esplèndid espectacle que – com acostumo a dir – no es pot descriure. L’art s’ha de viure !
El coreògraf Akram Khan reinterpreta Giselle amb mirada contemporània
Aquesta adaptació de Giselle, interpretada per l’English National Ballet (ENB) que dirigeix Tamara Rojo compta amb la coreografia d’Akram Khan que reinterpreta aquesta peça de ballet clàssic amb una mirada contemporània. El resultat és tan sorprenent i allunyat de l’original que costa de reconèixer però estic convençuda, que a tots els que l’hem vista ens és igual.
La trajectòria professional de Tamara Rojo avala l’expectativa que ha generat aquest versió de Giselle, encarregada per ella mateixa al coreògraf anglès d’origen banglades Akram Khan.. Nascuda al Canadà de pares espanyols, va retornar a Espanya als pocs mesos. Després de formar part de la companyia de Dansa de Victor Ullate, va passar al Ballet d’Escòcia. Ha estat la primera ballarina de l’English Nacional Ballet des del 2000. Fa dos anys va deixar els escenaris que ara recupera per oferir-nos algunes funcions de Giselle abans de deixar l’ENB per fer-se càrrec de la direcció del Ballet de Sant Francisco. Li desitgem tota la sort del món.
No espereu veure tutús blancs ni festes populars de la verema als boscos de l’Alemanya medieval sinó llargs vestits dissenyats per Tim Yip, col·laborador del cineasta Ang Lee, i una zona industrial en un lloc indeterminat que podria ser Manchester o qualsevol altre lloc del món.
L’envolvent música de Lamagna imita els sons d’una fàbrica
La nova ubicació de Giselle determina l’excel·lent adaptació musical de Vicenzo Lamagna, basada en l’original d’Adolphe Adam. La percussió, les sirenes i els sons metàl·lics, que imiten el soroll de les màquines de les fàbriques, fan referència explícita a les desigualtats socials present en l’obra en contrast amb el romanticisme que emana de Giselle, amb amors no correspostos i un tràgic desenllaç.
El que es manté més fidel a l’original és l’argument. Al primer acte apareix Giselle (Tamara Rojo), una noia malaltissa que la seva mare vol casar per evitar que es converteixi en una willi, esperits de les dones mortes per mal d’amor que vaguen pel bosc les nits de lluna plena.
Giselle s’enamora de Loys, que és en realitat el duc Albrecht disfressat (Isaac Hernandez), mentre que el caçador Hilarion (Jeffrey Cirio) descobreix l’engany d’Albrecht i declara també el seu amor a Giselle. Quan el duc rebutja Giselle perquè només volia divertir-se i en realitat està enamorat de Bathilde-se, la jove embogeix i es lleva la vida, convertint-se en una willi. És preciosa l’escena en què el grup de ballarins i ballarines embolcallen Giselle amb el batec d’un únic cor.
En el segon acte, Giselle s’incorpora a la comunitat de les dames de la nit que governa amb fermesa Myrtha (Stina Quagbeur). Aquí, els homes no són benvinguts i posen el risc la vida a causa de les ànsies de venjança de les willis. Quan el duc Albrecht apareix, penedit del patiment que ha causat, Giselle s’enfronta a Myrtha per salvar-li la vida. Entre la venjança i l’amor, Giselle tria el perdó.
La tècnica dels ballarins i ballarines de l’English National Ballet és impecable
La innovadora coreografia d’Akram Khan diferencia aquesta Giselle de totes les que heu pogut veure abans. Els moviments dels ballarins i ballarines barregen la dansa contemporània amb sinuosos moviments animals que imiten les gaseles fugint. El que més destaca, però, és la influència d’una de les formes de ball clàssiques de la Índia – el kathak – que el coreògraf coneix molt bé. Alhora és manté la bellesa etèria de les clàssiques puntes d’acer al segon acte en què les divuit willis se’ns mostrem com a ferotges amazones.
La sobrietat del vestuari de Tip Yim i la tenebrosa il·luminació a càrrec de Mark Henderson també juguen un destacat paper. El contrallum que provoca el contrast entre llum i foscor ens recorda les ombres xineses i creen una sensació d’irrealitat que s’adiu molt a l’obra. De la també sòbria escenografia destaca la gran porta que separa el món dels vius de la dels morts i engoleix Giselle.
En l’entrevista prèvia a l’estrena, de Giselle Tamara Rojo va evidenciar la mala situació de la dansa a Espanya. També va dir que considera que el gran problema és que la cultura està massa polititzada. Al seu parer, un factor clau per a l’èxit d’una institució cultural és la independència artística i planejar a llarg termini. Per això cal que les institucions que els donen suport econòmic també ho facin i que aquest finançament amb diners públics no estigui condicionat. Unes declaracions que ens haurien de fer reflexionar sobre l’estat de la cultura a casa nostra.
Un engranatge artístic perfecte dotat d’ànima
Els rítmics i sincopats sons de Giselle ens recorden l’engranatge d’un rellotge suís, en què totes les peces encaixen a la perfecció. Un mecanisme que, en aquest cas, està dotat d’anima.
Una ànima que resulta de la unió de la impecable tècnica dels més de 30 ballarins i ballarines de l’English National Ballet (en especial la dels tres protagonistes: Tamara Rojo, Isaac Hernández i Jeffrey Cirio), la coreografia d’Akram Khan que uneix amb excel·lència naturalesa, folklore i modernitat i l’envolvent música de Vicenzo Lamagna. El resultat és difícil de superar.
Fa anys vaig llegir un article que parlava sobre la síndrome d’Stendhal, un trastorn psicosomàtic lleu que provoca un estat d’agitació a causa d’un excès de bellesa. Després de veure aquesta esplèndida versió de Giselle, he entès perfectament a què es referia. La nit del 4 de maig em va costar molt dormir.
- El que més m’ha agradat: tot.
- El que menys m’ha agradat: res.
