Compto cada passa meva sobre la terra ens presenta a un home que ha treballat tota la vida en un quiosc és a un hospital. L’endemà l’operen del cor i és una operació que no sap com acabarà. Per passar l’estona o per buidar el pap abans del que pugui passar, enceta una conversa amb el seu company d’habitació. Un home que li va demanar uns diaris fa anys. L’home, el Sr. Pauli, no se’n recorda del quiosquer… El quiosquer, l’home invisible i gris, amb una vida anodina, que passa unes 15 hores venent diaris… qui pot recordar el quiosquer?
Compto cada passa meva sobre la terra, un text de Lluïsa Cunillé
I així comença Compto cada passa meva sobre la terra, un text de la Lluïsa Cunillé que es pot gaudir a la Sala Atrium. Gaudir, sí, perquè la vida del quiosquer és plena d’històries. El quiosquer no és l’home invisible que ningú no veu. El quiosquer ha viscut una vida molt intensa. I avui, a les portes d’una operació de la que no sap si se’n sortirà, decideix explicar-la a un desconegut, el seu company d’habitació.
L’espai està molt ben dissenyat. Una llitera amb un rotlle de paper, al fons. Al sostre una peça trapezoïdal que delimita l’espai i dona profunditat a l’escena (algú va estar atent a les classes de dibuix tècnic!). I una il·luminació que es centra en el quiosquer i esmorteeïx la llum de la resta de l’espai.
Gran interpretació d’Oriol Genís i bona direcció de Xavier Albertí
Oriol Genís, molt ben dirigit per Xavier Albertí, és el quiosquer. En Xavier Albertí ha sabut donar un to gairebé neutre, gairebé… ha sabut que l’home gairebé no tingui expressions, gairebé… ha fet que l’home gairebé no gesticuli, gairebé.
En Xavier Albertí ha agafat el text de Lluïsa Cunillé i li ha donat el cos i la veu de l’Oriol Genís, una decisió molt encertada que dona cos i veu al quiosquer. Un home que parla de forma pausada. Gairebé sense matisos, gairebé sense canvis de to… però hi són, els matisos i els canvis de to hi són. Però estan fent de forma molt subtil, de manera que el text ens va calant de mica en mica, gairebé sense adonar-nos-en, fins que ens té del tot atrapats.
Descobrim que el quiosquer, l’home invisible, l’hem tingut al davant durant anys i no hem sabut veure tot el que pot oferir-nos, a més dels diaris. Descobrim que el quiosquer ha aprofitat la seva invisibilitat per construir una vida interior plena, intensa, potent.
«Siempre ha habido y habrá en el mundo unos pocos genios que abran nuevos caminos…»
El quiosquer necessita parlar amb algú. Necessita deixar el món amb la consciència tranquil·la. Necessita confessar-se. I és el que fa amb el seu company d’habitació, el Sr. Pauli, un desconegut que no jutjarà el que li diran. Un desconegut que només és un passavolant en la vida del quiosquer.
«En un quiosc, tot caduca i es fa vell més de pressa, molt més de pressa que la vida i, de seguida, fa nosa.»
Un text molt profund
El text de Lluïsa Cunillé és un text que, d’entrada, sembla molt senzill. La història d’un quiosquer… què ens podrà explicar? Però Lluïsa Cunillé li ha donat molta profunditat. No és només la vida del quiosquer, no és només el que ha vist des del seu lloc privilegiat a peu de carrer, és també el context, la història del món on viu, de la gent amb qui ha compartit la vida… fins i tot, de la gent amb qui ha compartit els breus moments en la venda de diaris.
«Han passat els anys corrents, no me n’he adonat de la vida.»
Compto cada passa meva sobre la terra, a la Sala Atrium, és un muntatge imprescindible per gaudir d’un text excel·lent, d’una direcció que li ha sabut donar forma esplèndidament i, sobre tot, d’una interpretació d’Oriol Genís que us captivarà. Un muntatge imprescindible.
- El que m’ha agradat més: Tot, tot, tot. El text de Lluïsa Cunillé, potent. La direcció de Xavier Albertí, que aprofita cada frase del text per donar-li forma. La interpretació de l’Oriol Genís, una interpretació meravellosa, intensa, profunda, penetrant…
- El que m’ha agradat menys: Res. Ho he trobat tot magnífic!!! Un muntatge que es mereix un premi al text, a la direcció i, sobretot, a la interpretació.
