The Rocky Horror Picture Show és un clàssic. Un clàssic vintage… però un clàssic amb tots els ets i uts.
Un musical del 1975 que, sense canviar una coma, ha aconseguit convertir-se en un espectacle de culte. Un musical que el seu públic coneix de memòria, cançó per cançó, paraula per paraula. I això ofereix un espectacle paral·lel, perquè podem seguir les cançons i els diàlegs en estèreo: des de l’escenari i des de la platea.
The Rocky Horror Picture Show, un musical amb un públic més que entregat
Un públic que ho canta tot i ho balla tot. Les cançons ja són himnes. Han traspassat el teatre i formen part de la nostra cultura. Fins i tot una cançó com la introducció, Science Fiction / Double Feature, que és plena de referències a actors i actrius dels anys 60 i 70 i a programes i pel·lícules de l’època, i que algú podria pensar que cal actualitzar-la, fins i tot aquesta cançó és un clàssic del que no se li ha de tocar ni una coma.
Les cançons i els balls tenen l’empremta dels anys 70: plenes de ritme, de color. Es mouen entre el musical més clàssic i la psicodèlia més esbojarrada.
L’argument… l’haureu d’anar a veure. Una barreja de la història del monstre de Frankenstein, amb viatges d’àcid, uns quants alienígenes… i molta llibertat sexual. Un musical no apte per a puritans. O potser sí, sempre va bé obrir els ulls a altres formes de veure la vida.
Jason Donovan, el protagonista de The Rocky Horror Picture Show
En el muntatge de Barcelona, a més, hi havia el reclam d’en Jason Donovan… aquell “veí” que als anys 80 havia trencat més d’un cor i ara, tot un senyor madur, ens ofereix una altra versió que no té res a veure amb la imatge que en teníem. Un canvi radical de registre. Un risc per a un intèrpret. Un risc que ell assumeix i el defèn força bé.
Per als que no entenen ni un borrall d’anglès, no patiu: hi ha unes pantalles molt ben coordinades amb l’escenari on podeu seguir tots els diàlegs i totes les cançons.
The Rocky Horror Show és un molt bon musical. Un musical per passar-ho molt bé. Un musical per aixecar-se de la cadira i ballar, ballar i ballar.
- El que m’ha agradat més: les cançons i les coreografies.
- El que m’ha agradat menys: les pantalles amb els subtítols són a banda i banda de l’escenari, això fa que la gent que les ha de llegir hagi de triar: o llegir o veure l’escenari. Potser hauria estat millor posar-la penjada dalt dels intèrprets.
