La Sala Flyhard ens porta El grill, un text de Dani Amor i Serapi Soler. Un text que recupera el grill com a consciència… però aquí no hi tenim cap Pinotxo… o potser sí.
El grill, un text que recupera el grill com animal de consciència
En Guillem i la Laia viuen junts des de fa anys. Ell va ser un dissenyador gràfic d’èxit fa anys i ara viu dels records. No treballa des de fa temps i ha perdut la il·lusió per tot.
La Laia treballa organitzant el Primavera Sound. Una feina que li ocupa tot l’any perquè llueixi només els tres dies que dura el festival. La parella ja està submergida en una rutina i una espiral que no sembla que hagi d’acabar bé.
En Guillem ha tornat a la seva etapa adolescent: mira vídeos i no fa gaire bé res. La Laia s’encarrega de tota la resta. Ella voldria tenir un fill. Ell sembla que hi està d’acord…. almenys, ho sembla. El pis on viuen és a Gràcia, és petit, però està molt ben situat. És tranquil, acollidor, és tot el que necessiten. I un dia… un dia entra se’ls fica un grill a casa. Un grill que canta dia nit.
“El vas portar de Collserola!”.
El grill no els deixa dormir, no els deixa descansar, no els deixa en pau. El seu ric-ric no s’atura. I mentre el grill canta, veiem com la propietària els apuja el lloguer, com la Laia intenta fer la seva feina malgrat tot. Un cantant es treu la màscara i un exterminador ens mostra com tot és rendible a les xarxes. I mentrestant, el grill és al pis, fent ric-ric. La consciència que cal escoltar per començar a actuar. El punt d’inflexió que caldria fer per saber on han d’anar, tant en Guillem com la Laia.
“El vaig portar jo!!!”
Una escenografia ben pensada
A l’escenari, un pis petit, moblat amb mobles sense història. Un pis modern. Que, quan convé, es converteix en la Sala Apolo o en un despatx d’una productora. Una escenografia ben pensada que perment, en pocs moments, reconvertit l’espai sense que el muntatge perdi el ritme (una feina que cal agrair als treballadors de la Sala Flyhard.)
“No m’ho has dit.”
Els intèrprets saben transmetre el desànim i la urgència
En escena, Anna Bertrán i José Pérez-Ocaña. La Laia i en Guillem. La parella que ens mostra el seu món. Un món que, en el cas del Guillem, cada cop és més reduït, com el pis on viuen… i, en el cas de la Laia, és un món que comença a fer-se gran, amb noves oportunitats.
En Guillem necessita que la Laia l’ajudi. La Laia necessita que en Guillem li doni suport. Els dos intèrprets saben transmetre molt bé aquest estat de desànim i d’urgència de què passi alguna cosa. I, a més, donen vida amb molt d’humor als altres personatges que envolten la Laia i en Guillem.
“No m’escoltes!”
El vestuari està molt ben dissenyat
No només ens mostra com són en Guillem i la Laia en el seu dia a dia, sinó que també ens fa veure i viure els personatges secundaris que hi van transitant. Uns personatges secundaris que són un toc àcid d’humor. Fets amb humor i interpretats amb molt d’humor. Un encert.
I el grill… que només sentim i no veiem. El personatge invisible que és allà per recordar al Guillem i la Laia (i per recordar-nos-ho també a nosaltres) que han de sortir de la nostra zona de confort.
El grill, a la Sala Flyhard, ens mostra una parella en una vida rutinària. Una vida rutinària que, ells no ho saben, però necessita fer un tomb. Ho sap un grill que se’ls fica a casa i els farà prendre decisions.
El grill és un muntatge que ens parla de nosaltres, de la nostra vida i ens fa veure que, potser, nosaltres també necessitem un grill.
- Allò que m’ha agradat més: les interaccions dels personatges principals amb els secundaris. En aquest, muntatge, els secundaris tenen més pes del que podria semblar.
- Allò que m’ha agradat menys: les escenes més dramàtiques necessiten una mica més de ritme, una mica més de velocitat.
