Al Teatre Poliorama hi podeu veure Perfectes desconeguts, l’adaptació de l’obra de Paolo Genovese a Barcelona. 4 parelles d’amics es troben en un sopar. Alguns es coneixen des de què tenien 12 anys… els altres s’hi han anat afegint.
Amb els anys han construït un grup sòlid, on tots són transparents, es coneixen les virtuts i els defectes… el sopar es presenta com sempre, animat, ple de riures, ple de companyonia… Fins que decideixen jugar. Si el mòbil és la caixeta on ho tenim tot… fem que tot estigui a la vista. Res de secrets. No tenim res a amagar.
Perfectes desconeguts, una comèdia sobre l’amistat i les veritats
Els mòbils es fiquen en un bol, enmig de la taula. I decideixen que es llegiran tots els missatges, arribin com arribin. Les trucades es posaran en altaveu. No hi ha res a amagar.
“No t’havia vist mai aquestes arracades”
La lluna s’amagarà rere un eclipsi. L’amistat, potser també
A Perfectes desconeguts, el joc dels mòbils comença amb missatges i trucades que demostren als amics que ningú no és el que sembla. Que tots porten una màscara. Que tots tenen secrets que necessiten tenir ben tancats. L’escabetxina els esquitxa a tots.
Mentrestant, la lluna comença a desaparèixer. La nit es fa fosca. I la foscor ho omple tot. L’escenari i l’amistat.
Un bon muntatge que arriba a Barcelona
David Selvas ha sabut aprofitar bé el text de Paolo Genovese. El muntatge, ben adaptat a Barcelona, sembla que ha estat escrit. L’adaptació de Llàtzer Garcia és un encert.
Les tres parelles mostren diferents tipus d’èxit social: els advocats, el metge i la psicòloga, la veterinària i el taxista emprenenedor… i, al seu costat, l’amic sol, sense parella, sense feina. El vestuari i la caracterització de Pep Carrión és un bon element per situar qui és qui. Sense que cap dels personatges obrís la boca, podríem identifcar qui és qui i qui és parella de qui. Una molt bona feina de caracterització.
L’escenografia d’Alejandro Andújar és molt eficient i, a més, ens situa molt bé en el tipus de família que és propietària del menjador on es fa el sopar. No és només una escenografia, és una declaració d’intencions.
Bona interpretació i direcció actoral
Els intèrprets, molt ben dirigits per en David Selvas, mantenen el ritme de l’obra i, en cap moment, exageren o sobreactuen. Són un grup d’amics que es troben per fer un sopar i nosaltres els veiem a través del balcó. Riuen, xerren, s’interrompen, discuteixen… i ho fan de manera que tot sembla natural. Hi ha química entre ells.
Tots, sense excepció, fan una molt bona feina: Marta Bayarri, Biel Duran, Eduard Farelo, Júlia Molins, Albert Prat, Vanessa Segura i Cristian Valencia. Però… sí, hi ha un però… si haguéssim de destacar-ne un, destacaríem en Biel Duran que aconsegueix que el seu personatge sigui molt tendre sense caure mai en el ridícul.
Perfectes desconeguts és una comèdia que fa riure molt. I quan hagueu rigut, plantejeu-vos-ho… vosaltres, què faríeu? Us atrevírieu a què el vostre mòbil fos públic? Una comèdia que ens recorda que, quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit. En aquest muntatge, tots miren el dit i la lluna només la veuran a la foto que se’n faran.
- Allò que m’ha agradat més: el text i les interpretacions. De tots.
- Allò que m’ha agradat menys: cal esperar a què la gent deixi de riure per continuar amb els diàlegs o ens els perdrem! Només una miqueta! Deixeu-nos riure amb ganes i no ens escatimeu el text.
