Crítica: 53 diumenges – Teatre Romea

4 out of 5 stars (4 / 5)

Pere Arquillué, Marta Marco, Àgata Roca i Lluís Villanueva són els quatre protagonistes de 53 diumenges, una comèdia molt àcida i molt agra que ens porta a escena discussions familiars i conflictes que tots aquells que tenen germans han viscut més d’una vegada.

53 diumenges, una comèdia que en situa a un dinar familiar

Tres germans queden per dinar, però el dinar es va posposant setmana a setmana perquè quan no és un, és l’altre el que falla i no hi assisteix. Mentrestant l’amfitrió, en Pere Arquillué, i la seva dona, Àgata Roca, intenten portar la situació d’anades, vingudes i suspensió de trobades cadascú a la seva manera. Ell, amb intensitat. Ella, amb distància. Ella és filla única i sembla que no pugui entendre la relació entre el seu marit i els seus germans.

Un és actor sense èxit, que ara farà de tomàquet en un anunci. L’altre és gendre d’un gran empresari, se sent important i, en realitat, el sogre l’ignora. I ella és professora universitària i traductora. Tres perfils diferents que, des de fora, sembla increïble que siguin germans: no se semblen en res.

L’obra gaudeix d’una mestra de cerimònies que ens va introduint amb molta ironia cadascuna de les trobades (o no trobades). Un personatge ple d’optimisme i alegria que és capaç de veure les coses amb molta sornegueria i, el que és més difícil, transmetre-la al públic, a qui fa còmplice de tot.

Els tres germans s’han de trobar per parlar del pare. Un home que s’ha fet gran i que hauria d’anar a una residència. El text, a estones, sembla que parla de tòpics… però si gratem una mica, veiem que no són tòpics. Que, desgraciadament, està parlant d’una realitat que es compleix en la majoria de casos.

«Li talla les ungles!»

Els dos germans deleguen en la germana, la dona, tota la responsabilitat del dia a dia del pare. I quan ella els explica tot el que fa, es queden sorpresos… perquè ni hi havien pensat. Un tòpic? Potser sí. Però, si mirem al nostre voltant, veiem que més que un tòpic és la realitat de moltes dones que, només pel fet de ser dones, sembla que hagin de ser responsables de la cura de les persones grans.

Ells viuen al marge de tot el que fa referència al pare perquè saben que ella ho acabarà assumint tot… viuen al marge, se’n desentenen i, fins i tot, se n’obliden. Fins que … què passa quan una bombeta fa pampallugues?

«La bombeta fa pampallugues.»

Un bon text i unes brillants interpretacions

El text de l’obra és molt bo: reflecteix molt bé la realitat de moltes famílies. El públic riu, però es nota que riu tant del que veu a escena, com d’allò en què s’hi veu reflectit. Cesc Gay ha fet un text molt fresc, molt actual i, sobretot, molt real… Les discussions de família, des de fora, són ben ridícules.

En Pere Arquillué, la Marta Marco i en Lluís Villanueva interpreten molt bé els seus papers: el germà petit que vol i dol, la germana mitjana que ningú no veu, el germà gran que creu que té dret a tot perquè és el gran. Però, per damunt de tots, cal destacar l’Àgata Roca que, com qui no vol la cosa, ens fica dins la seva família política (i les seves picabaralles) amb un gran somriure.

El decorat, una cuina d’un pis petit. No necessita res més i a escena hi ha tot el que cal. Un menjador al fons dona profunditat a l’escena.

La il·luminació hi juga un gran paper, fent els canvis d’escena a escena i donant a l’Àgata Roca un moment amb focus de colors, on ella brilla amb llum pròpia.

53 diumenges és una comèdia que, a estones és menys comèdia i més tragèdia, perquè ens parla de nosaltres i de les nostres relacions familiars. Sobretot, de les nostres des-relacions familiars. D’aquelles picabaralles enquistades que acaben sortint a cada trobada. El text no es deixa res al tinter. La seva direcció és àgil i dóna molt de ritme al muntatge.

53 diumenges, al Romea, és una comèdia per aprendre una mica sobre nosaltres mateixos mentre riem del que veiem a escena… perquè ens riem de nosaltres.


  • El millor de l’obra: el text i, sobretot, l’Àgata Roca.
  • El pitjor de l’obra: en Pere Arquillué i en Lluís Villanueva, a estones massa exagerats.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *