Crítica: 53 diumenges – Teatre Romea

4 out of 5 stars (4 / 5)

El teatre Romea ha reprogramat 53 Diumenges, una comèdia agra sobre la família i les relacions entre germans. Pere Arquillué, Cristina Plaza i Lluís Villanueva són tres germans que han quedat per dinar a casa… és un dinar que s’ha anat posposant perquè, quan no és un, és l’altre, o l’altra qui posa alguna excusa. Sembla que el dinar no es podrà fer mai!

En Pere Arquillué, i la seva dona, Àgata Roca, es van adaptant a les successives suspensions del dinar. Són un matrimoni equilibrat: ell és intents en tot, ella és calmada i distant… i molt irònica.

Torna la comèdia 53 Diumenges al Teatre Romea

Els tres germans són molt diferents en tot. En la feina: en Pere Arquillué és un és actor que no aconsegueix triomfar i que ara farà de tomàquet en un anunci. En Lluís Villanueva viu creient que és molt important perquè és el gendre d’un gran empresari i té un despatx enorme on no fa res de res, ignorat per tothom… però això no l’afecta. Ell només veu la seva posició de gendre.

Cristina Plazas treballa a la universitat com a professora i, a més, fa de traductora. En caràcter també són molt diferents. Des de fora, hom es pregunta com poden ser tan diferents els tres germans en tot?

I, per damunt dels germans, per damunt de tot: Àgata Roca, la veu irònica que, des de la distància que li dona el fet de no ser germana de ningú, ens ofereix una introducció a cada escena. Una introducció on no en deixa passar ni una.

La trobada entre els germans és necessària perquè han de parlar del seu pare. Un home que s’ha fet gran i que ja no pot viure sol. Cal que vagi a una residència. El text sembla que parla de tòpics… però aquells que han viscut (o viuen) aquesta situació, s’hi trobarà molt ben reflectits. I una de les situacions que destapen és que els dos germans han delegat de forma inconscient tota la responsabilitat en la seva germana. Com si el manual de tenir cura de les persones vingués dins l’ADN de la germana perquè és una dona.

Només quan ella els posa al dia de tot el que ha de fer per al pare, comencen a adonar-se de la realitat de la situació. Però veient les coses tal com són, seran capaços de reaccionar els dos germans? Podran canviar una bombeta que fa pampallugues?

El públic riu molt amb cada resposta, i amb els comentaris incisius d’Àgata Roca… però no sabem si riem del que passa damunt de l’obra, o del nostre reflex. Perquè l’obra és molt realista i tots ens podem identificar amb qualsevol dels personatges… tard o d’hora, tots farem tots els papers de l’auca.

Un bon treball actoral

En Pere Arquillué interpreta de forma molt divertida i eficient el seu personatge. Baladrer, cridaner, excessiu, divertit, a estones naif… és un puntal de l’obra. La Cristina Plazas és la temprança, la que toca de peus a terra, la responsabilitat personificada…

En Lluís Villanueva és el germà que viu en un món paral·lel que s’ha construït a la seva mida per oblidar una realitat que no li agrada gens. L’Àgata Roca és la ironia personificada.

Tota l’obra es desenvolupa en un únic escenari que representa una cuina amb un menjador al darrere, dos espais comunicats que donen molt de joc escènic. El disseny de llums està molt ben fet. Un disseny de llums que es mou amb l’obra, convertint Àgata Roca en el focus del moment, o en els canvis d’escena.

53 diumenges és una comèdia agra. Ens farà riure, sí, i ens farà riure molt… però quan acabem de riure, ens preguntarem de qui rèiem… dels personatges que són en escena, o de nosaltres?


  • El millor de l’obra: Pere Arquillué, que és intens però no és histriònic. I Àgata Roca, elegant i irònica. Els dos es fan de contrapunt.
  • El pitjor de l’obra: El final és precipitat. Hi ha un tempo molt ben portat en tot el muntatge, i el final ens cau a sobre de cop.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *