Crítica: De què parlem mentre no parlem d’aquesta merda? – La Calòrica

5 out of 5 stars (5 / 5)

Una meravella. Així és De què parlem mentre no parlem d’aquesta merda?, el nou espectacle de La Calòrica que ha estat coproduït amb el Teatre Nacional de Catalunya. I, realment, el resultat és una passada. No hi manca res: un text brutal, unes interpretacions magnífiques, una direcció impecable i una escenografia que omple tot l’escenari i ens trasllada a tots i cadascun dels racons que se’ns presenten a l’obra.

La Calòrica ho ha tornat a fer. I és que quan una companyia té talent, no hi ha res millor que donar-li suport, finançar-la i deixar-li via lliure perquè faci el que millor sap fer: crear. 

De què parlem mentre no parlem d’aquesta merda?, una obra sobre el canvi climàtic amb gust costumista

Una de les coses que SEMPRE m’han fascinat de La Calòrica és la forma en què fa un discurs crític i de denúncia amb un to informal, col·loquial i molt, molt, proper. El dia a dia dels carrers puja a l’escenari i és així com veiem a les veïnes del primer, al paleta, al venedor de la immobiliària… I els identifiquem fàcilment a tots. Una manera de fer teatre molt costumista i que és la millor eina possible perquè el seu discurs entri de ple. Perquè aquell missatge no ens el diu “gent del teatre”, no: el missatge ens el diu la nostra veïna, la nostra mare, aquella persona anònima que passeja tranquil·lament el seu gos pel carrer.

I, a més a més, Joan Yago crea un text carregat, també, de realisme, de naturalitat, de veritat. Des de Flairfly que ja em vaig quedar fascinada amb la forma que té aquest dramaturg de crear els seus diàlegs. I a De què parlem mentre no parlem d’aquesta merda? ho torna a fer.

Concretament, m’encanta la forma com els personatges s’interrompen els uns als altres, no es deixen acabar les frases perquè estan emocionats i, com passa realment al dia a dia, hi ha petits “piques” entre ells perquè no es deixen parlar. És un detall que, realment, em fascina perquè és una manera molt natural i realista de mostrar la forma en què parlem, ens comuniquem i ens atropellem les paraules.

Interpretacions brillants

En aquesta obra, els membres de La Calòrica interpreten a molts personatges diferents: a ells mateixos, als veïns de l’edifici i a membres negacionistes del canvi climàtic. Les interpretacions són boníssimes i, en tot moment, saps qui és qui. En aquesta metamorfosi dramàtica, hi ha un actor que ho clava: Aitor Galisteo-Rocher. Tot un camaleó escènic que tant et pot fer de gamba, com et pot fer de veïna xafardera o de doctor petulant.

Però, a més de l’Aitor, un actor que em va fer petar de riure de manera incontrolada va ser en Marc Rius. Des del moment en el qual interpreta al de la immobiliària, fins al moment en què es posa sota la pell del capellà. Immens.

En realitat, TOTS els actors ho claven: Xavi Francès, Esther López, Mònica López i Júlia Truyol. I, realment, es nota molt que són una companyia, és a dir, que tenen connexió, que tenen confiança, que, al cap i a la fi, són un grup d’amics que comparteixen escenari. I aquesta energia es nota moltíssim.

Guió original, divertit i punyent

El guió de De què parlem mentre no parlem d’aquesta merda? és una meravella. Per què? Perquè és original, és diferent i és divertit, MOLT, divertit. Un text que s’inclou dins l’autoficció i on els actors s’interpreten a ells mateixos. A més a més, l’acompanyament amb les projeccions són hilarants i fan que el públic visqui encara més tot el que s’està representant sobre l’escenari.

Avui en dia, on el recurs de les projeccions al teatre és, pel meu punt de vist, un pèl abusiu, La Calòrica ho sap fer molt bé: els vídeos que es projecten tenen SENTIT. Aporten informació extra i, a més a més, fa que el públic connecti més amb tot el que s’està explicant. Un recurs molt ben utilitzat i que complementa a les mil meravelles l’espectacle.

Com veieu, De què parlem mentre no parlem d’aquesta merda? de La Calòrica m’ha fascinat. I em deixo moltes coses per valorar com, per exemple, l’escenografia senzilla, però efectiva. Em va encantar el fet que, al fons de tot, estiguessin els camerinos. Són moltes coses a valorar i no puc dir-les totes. Només puc dir una cosa: Enhorabona per l’obra que heu parit. De debò: és una passada.


  • El que més em va agradar: El toc costumista de l’obra, una manera amb la qual el missatge arriba d’una forma molt més directa.
  • El que menys em va agradar: Algunes escenes dels negacionistes se’m va fer un pèl llargues.

Elia Tabuenca

Filóloga hispánica y periodista digital. Apasionada del mundo del teatro y fundadora de espectáculosBCN y la productora teatral Laberinto Producciones

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *