Crítica: El loco y la camisa – La Villarroel [Grec 2022]

El loco y la camisa villarroel

4.5 out of 5 stars (4,5 / 5)

La Villarroel recupera un muntatge excel·lent que ja havíem pogut gaudir a Barcelona: El loco y la camisa de Nelson Valente. 

El loco y la camisa de Nelson Valente torna a Barcelona dins el Grec 2022

Una família, com totes, tan normal… com totes i tan única, com totes. Una mare, Matilde (Lide Uranga) que es preocupa pel benestar de la família, com una lloca que està atenta a tot el que necessita la gent que l’envolta: la roba per planxar, el mate, el sopar, la sogra…

El pare, José (Carlos Rosas), un pare mig absent, que és allà físicament però que, voluntàriament, té el cap en una altra banda i s’abstreu de la seva família. Un pare que sempre dona respostes amb tres diàlegs de retard i que sempre carrega en els altres les seves pròpies debilitats.

“Tenés que estar más atenta.”

Maria Pía, la filla (Mariana Fossati), plena d’inseguretats, vol i dol, que es mou entre una mare que pot ser molt sobre-protectora o distant, un pare que sempre va tard, i un germà al que estima amb bogeria i al mateix repudia perquè no sap on l’acabarà portant.

El seu xicot, Mario (Juan Pablo Kexel), sobri i elegant en un entorn que li és incòmode, on no hi encaixa… i Beto, el fill (Gabriel Beck), un noi exagerat, que vessa energia, que trenca tots els límits, que va d’un extrem a l’altre…  una persona que xucla l’energia de tots els altres, com un vampir.

“Tengo que tirar un tiro para generar una charla familiar en esta casa.”

Beto, amb les seves sortides extravagants, amb els seus discursos sense mesura, amb els seus jocs inacabables… és el boig de la família, un noi que està en tractament psiquiàtric, protegit per la seva mare i rebutjat pel pare. Cap dels dos no l’entén i cadascú l’entoma a la seva manera.

“Acá que no venga a buscar roña, porque la encontrarà.”

Un decorat que representa una sala-menjador: una taula i quatre cadires i un joc de sofàs. Un menjador senzill d’una família senzilla, sense luxes.

Un text meravellós, portat a escena de manera formidable, amb molt de ritme, molta alegria. Una gran direcció d’actors i uns actors que són perfectes per al seu paper. Ho claven.

“¿Por què no escriben cuentos infantiles, vos y papà, con la imaginación que tienen?”

El text de Nelson Valente és un text que sembla que només sigui còmic, però a cada frase ens ve una bona atzagaiada, per sota hi va la crítica més amarga a la hipocresia, al classisme social, a l’estigmatització dels que són diferents, a les mentides que expliquem per justificar-nos, o per sentir-nos millor…  Riem molt, moltíssim… i al mateix temps pensem que té tota la raó. Nelson Valente aconsegueix que ens riem dels personatges, amb els personatges i de nosaltres mateixos alhora.

El loco y la camisa a la Villarroel és una comèdia que us farà riure i, alhora, us punxarà de manera cruel allà on us dol més… però ho farà amb molt d’humor. Sortireu del teatre rient i potser, l’endemà, encara amb un somriure a la boca, pensareu en tots els dards que us van llançar durant la representació.

“Si nadie te pregunta, no tenés por qué ir diciendo lo que pensás”.


  • El millor de l’obra: el text, les interpretacions i la direcció.
  • El pitjor de l’obra: hi ha diàlegs en què els intèrprets baixen el volum de la veu, i quan estan d’esquena, es perden frases. En un text com aquest, és un sacrilegi!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *