Hi ha veritats que no necessiten filtres, ni escenografies grandiloqüents, ni una prosa embellidora. Hi ha realitats que són, senzillament, brutals. A En la mesura de l’impossible, la nova proposta de La Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya, ens trobem exactament amb això: la sang, el dilema moral i la ferida oberta dels qui decideixen viure a la frontera del desastre.
A En la mesura de l’impossible ens trobem amb les veus de l’impossible
Ens trobem a l’Impossible, qualsevol lloc del món on hi ha una guerra. Sembla impossible que existeixi, però existeix, per molt que volguem apartar la mirada i mirar a un altre lloc. L’impossible és allà, a tocar de mans, i els treballadors humanitaris ho saben de primera mà. Aquestes persones, viuen entre l’impossible i el possible (el nostre món); i no tothom por soportar aquesta dualitat de vida. Perquè, com anar a prendre birres i sortir de festa quan, la setmana passada, havies de decidir quin nen moria o vivia en un hospital? Impossible. Tal qual.
Partint d’entrevistes reals a treballadors de la Creu Roja i Metges Sense Fronteres, el text ens relata en una sèrie d’anècdotes bèl·liques i crisis humanitàries explicades sense anestèsia. El format d’entrevista dramatitzada dona una toc molt actual i fresca a la proposta, com si fos un documental en viu.
L’elenc, Joan Amargós, Màrcia Cisteró, Andrew Tarbet i Elena Tarrats, fa un treball excepcional. Es mouen amb una naturalitat brutal, transitant pel dolor, la sorpresa i la indignació amb una intensitat que traspassa la quarta paret. Escoltar-los és com asseure’s davant d’algú que acaba de tornar de l’infern i només necessita buidar-se per sanejar.
Un text preciós, poètic, però molt cru
Tiago Rodrigues signa un text preciós. De igual manera que ens trobem amb la metàfora de l’impossible versus el possible, al llarg del text ens trobem amb relats plens de força i de poesia visual. Però que sigui poètic no vol dir que estigui embellit; al contrari.
Gràcies al domini de la prosa poètica i de la força de les paraules, Rodrigues ens relata el dolor de la guerra d’una manera visceral, però molt humana. No es centra en la sang i fetge, sinó que aposta por un relat on les persones son les protagonistes. Persones que estimen, que pateixen, que tenen somnis i esperança. Perquè, l’esperança, és l’últim que es perd (i, sinó, que li diguin a la mare que porta 40 anys esperant al seu fill desaparegut).
El pes de la narració
Tot i la potència del contingut, l’espectacle té una estructura una mica plana. L’obra es planteja com una acumulació de monòlegs que s’intercalen durant gairebé dues hores. I aquí és on el ritme decau. Tot i el suport visual i la música en directe de Mar Orfila, que intenten oxigenar el format, la densitat del text acaba passant factura.
En comptes d’optar per una teatralització més dinàmica (per exemple amb diàlegs directes entre els personatges o més acció dramàtica), Genebat manté una línia narrativa constant que es pot fer feixuga. Massa narració i poc “acting”. El resultat és d’una acumulació d’històries que, a causa de la repetició de format, acaben perdent l’impacte inicial i fan que l’espectador senti el pes del rellotge.
Tot i això, En la mesura de l’impossible és un exercici d’honestedat brutal que ens recorda què ens fa humans. Si vols sortir del teatre amb el cor sacsejat i preguntes que fan mal, ves-hi.
- Allò que m’ha agradat més: El format de falsa entrevista. Li dona un toc de frescor i originalitat a la proposta, molt alineat amb la tendència actual del fals documental.
- Allò que m’ha agradat menys: La falta de ritme. L’acumulació de monòlegs i anècdotes acaba fent-se una mica feixuc pels espectadors i espectadores.
