[usr 4 img=»03.png»]
Hi ha obres que saps del cert que algun dia veuràs. Aquesta és la sensació que vaig tenir quan se’m va «escapar» l’estrena d’Isadora a l’armari al Teatre Akadèmia en el marc del Grec. Per sort, ara la podem recuperar a la Sala Atrium.
Isadora a l’armari: Marc Rosich ret homenatge a la gran Isadora Duncan
Escrita i dirigida per Marc Rosich, Isadora a l’armari va ser seleccionada en la primera convocatòria de projectes de Teatres de Proximitat (On el teatre batega) i es va programar dins del cicle El batec del Grec del 2022. És una coproducció de la companyia La Incògnita i el Grec Festival, amb el suport de la Sala Atrium i el Teatre Akadèmia.
Isadora a l’armari té, com a mínim, tres factors que la fan atractiva. La solvència del dramaturg i director Marc Rosich; que l’obra ret homenatge a Isadora Duncan, una de les grans figures de la dansa contemporània i que es representa a la Sala Atrium, un teatre de proximitat amb molt bona programació.
Brillant text i excel·lents interpretacions
Però hi ha molts altres elements que conviden a veure-la. En especial, l’esplèndida actuació d’Oriol Guinart i Jordi Llordella. Ells li van demanar a Marc Rosich que escrivís una obra pensada per a ells i l’ha encertat de ple. Com anell al dit. El resultat és una simbiosi perfecte entre text i interpretació.
Tant Oriol Guinart com Jordi Llordella broden el paper. Sebastià (Guinart) és un sastre que comparteix pis amb el seu autoritari i repressiu germà bessó Salvador. D’amagat cus vestits per a la seva ídol, Isadora. A porta tancada, balla i espera els aplaudiments de les 20h. Som en plena pandèmia de la covid.
Quan ingressen el seu germà a la UCI i el confinen, el veí de replà (Jordi Llordella), un actor homosexual en atur que treballa com a guia turístic, li fa la compra i el veu ballar com a Isadora. Poc a poc sorgeix una amistat que els porta amb el temps a assumir els papers d’Isadora Duncan i del seu gran amor, el poeta rus Sergei Iessesin. Però, com a la turmentosa vida de la ballarina, la relació es fa cada cop més complexa …
Guinart i Llordella interpreten un doble paper: un real i un fictici. Guinart fa una excel·lent interpretació del sastre amanerat que, alliberat del control fraternal, desplega les ales imbuït de l’esperit de la Duncan. Potser no són només els vestits els que surten de l’armari.
Què és la dansa sinó una crossa per a la imaginació?
Moviments afectats i lànguids, expressivitat a dojo, llenguatge grandiloqüent, silencis significatius, una sexualitat ambigua i, sobretot, la necessitat d’admiració. Dels aplaudiments que li roba la veïna que canta Puccini.
Llordella està molt convincent en el paper del veí que assumeix el rol del gran amor de la Duncan, Sergei, a canvi de diners, però que acaba per creure-s’ho. No ens hauria d’estranyar perquè en el fons és un actor, no?
Aquesta gran interpretació, però, no seria possible sense el brillant text de Marc Rosich que se sustenta en diàlegs àgils i divertits que ens fan passar molt bona estona. Alhora ens fan reflexionar sobre allò que tots tenim amagat a l’armari i que algun dia, sense avisar, pot sortir a la llum.
Tots tenim alguna cosa amagada dins l’armari
La proximitat amb el públic és un valor afegit perquè tenim els actors a tocar. El petit escenari de l’Atrium acull la casa-sastreria dels dos germans plena a vessar amb la roba de la Duncan que Guinart usa com a vestuari, provocant les rialles del públic. Dues barres metàl·liques travessen l’espai de banda a banda. Com a elements escènics: una Singer, una cadira , una cinta mètrica i poca cosa més. No cal.
Mentre veia Isadora a l’armari em van venir al cap dues obres amb les quals coincideix amb la rellevància del vestuari en la narrativa de l’obra: una joia escènica del propi Rosich amb el suggerent títol de A mi no me escribió Tenesse Williams i el clàssic teatral de Jean Genet Las criadas.
Isadora a l’armari és plena de dualitats i subtileses
Podríem dir que Isadora a l’armari és una obra de dualitats, un joc de miralls: Sebastià/Salvador, Sebastià/Isadora, veí/Segei, Tchaikosvki/Puccini, ball/cant, amor/odi ….i de subtileses. Amb una gran dosi d’humor que, personalment, em va alegrar el dia i fins i tot la setmana. Gràcies !
Vaig sortir de la sala amb un gran somriure pensant que havia de rellegir la biografia d’Isadora Duncan: «Mi vida».
- El que més m’ha agradat: el text de Rosich i les interpretacions d’Oriol Guinart i Jordi Llordella.
- El que menys m’ha agradat: no se m’acut res.
