Crítica: He matado a Paco – Teatre Aquitània

3.5 out of 5 stars (3,5 / 5)

He matado a Paco, a l’Aquitania, és una comèdia esbojarrada escrita per Joaquim Bundó. Una comèdia que a molts ens fa recordar una sèrie dels anys 80… però en versió més nostrada. Qui no recorda la Blanche, la Dorothy o la Rose? Las chicas de oro?

He matado a Paco, una divertida comèdia al Aquitània

Avelina, Begonya i Francisca són tres amigues que es reuneixen un cop a la setmana al restaurant de Francisca per prendre te i pastes. Unes trobades que fa anys que duren i que serveixen perquè les tres es es desfoguin, parlin, tafanegin… però una nit de tempesta passa un fet inesperat: Begonya, una dona maltractada pel seu marit, el mata… i demana ajuda a les seves amigues.

«Sois mis mejores amigas.»

I és en aquest tràngol on l’amistat de les tres dones es posa a prova… una prova superada amb escreix. La Francisca, el cap clar de les tres, sorneguera i irònica, trobarà una solució. Begonya, esporuguida i sense esma, seguirà les instruccions sense protestar. Avelina, una ànima càndida, descobrirà el seu costat més libidinós i ens deixarà sorpresos a tots.

«Los hombres me camelan… y yo soy muy pava….»

L’aparició del gendre d’Avelina, en Jorge, farà que tot es precipiti. Però… cap a on?

Una escenografia molt ben feta que ens porta directament a un restaurant de poble. No hi falta detall, ni la cafetera, ni el taulell, ni les taules i cadires, ni les pissarres anunciant «croquetes de la casa».

«No sé si eres una psicópata o una ingenua.»

Un text que és una comèdia per parlar de temes molt seriosos, com és la violència contra les dones, la inseguretat, la por… ben dirigit per Joan Oliver que sap treure profit de les tres actrius: Montse Miralles, Elisabeth Bonjour … i una estupenda Marta Fons. En Rubén Yuste, tot i que té un paper més petit, fa una interpretació convincent i plena d’ironia.

He matado a Paco, a l’Aquitania, ens demostra que tenim bons guionistes. Que «Las Chicas de Oro» podrien ser ben bé d’aquí… que només calia algú que els donés veu. Una comèdia exagerada que ens fa riure, però també ens fa pensar.


  • El millor de l’obra: el text, que sap mantenir l’interès fins al final.
  • El pitjor de l’obra: el ritme. Hi ha pauses que fan aturar el ritme de l’obra.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *