Crítica: Jo, dona. A Lili Elbe, al Teatre Nacional de Catalunya

Consulta la cartellera de teatre a Barcelona

4 out of 5 stars (4 / 5)

Sorprenent, tendre, subtil, elegant, plàstic, visual… Tot això és «Jo, dona. A Lili Elbe«, l’espectacle  creat per la ballarina i coreògrafa Marta Carrasco, guanyadora del premi de dansa 2005. Després de passar per Temporada Alta el 2019, ara arriba a la sala Tallers del TNC.

La trajectòria artística de Marta Carrasco és plena d’èxits. Va iniciar-se en la dansa contemporània, en la companyia Metros de Ramon Oller. El 1995 va muntar una companyia pròpia amb la qual ha portat a escena prop de deu muntatges, el darrer «Perra de Nadie» (2019) en què s’acomiadava del ball en solitari.

Lili Elbe va ser la primera dona transgènere

Potser no us sonarà el nom de Lili Elbe però si heu llegit «La chica danesa» de l’escriptor nord-americà David Ebershoff (2000) o vist l’adaptació al cinema (2005) sabreu que va ser la primera dona transgènere. El desig de ser mare la va empènyer a fer el pas que no havia donat encara cap home: operar-se per canviar de sexe.

La trama – basada en fets reals – se situa a Copenhage, el 1925. Gerda i Neinar són una parella de pintors. Ell pinta paisatges i ella il·lustra revistes de moda. Un dia, Gerda demana al seu marit que posi per ella perquè la model habitual no està disponible. Quan Neinar es posa les mitges de seda, se n’adona que és així com vol sentir-se sempre: com una dona. És en aquest moment quan s’inicia la metamorfosi de Neinar en Lili (Albert Hurtado) amb el suport incondicional de Gerda (Marta Carrasco) que va acompanyar  Neinar/Lili durant el llarg i difícil procés de transformació.

En aquesta proposta escènica, Marta Carrasco es reserva un segon lloc per deixar que llueixi Albert Hurtado, actor, ballarí i professor de zumba a qui Carrasco va descobrir en una classe. L’actuació d’Hurtado és tan natural que ningú diria que és la primera vegada que és dalt d’un gran escenari. La seva és una interpretació a mig camí entre la dansa i el teatre però amb tal expressivitat de gestos i rostre que ens recorda un mim.

La història de Lili és un viatge interior cap el descobriment de la identitat sexual. Jo, dona mostra aquest trajecte en què s’adona que és una dona atrapada en un cos d’home. Perquè, de fet, ser home o dona no ho determina el penis o la vulva sinó la forma de ser i de sentir; és a dir, el gènere.

Jo, dona combina la dansa i el teatre amb una excel·lent selecció musica (òpera, cançons les d’Edith Piaf, un regetton i “La tieta” de Serrat)  que ens ajuden a entendre els diferents estats emocionals pels quals passa Lili: confusiò, descobriment, ràbia, satisfacció… Sense la música, el resultat no seria el mateix.

Jo, dona combina dansa i teatre amb una original posada en escena

La simbòlica escenografía complementa la trama que – si no heu llegit o vist la pel·lícula – pot costar de seguir. Destaca el gran quadre translúcid amb un dels paisatges de Neinar que ocupa l’espai central i fa de segon escenari, el llit d’hospital que representa les diferents operacions a què es va sotmetre;  la roba de dona, icona de la feminitat, que Lili es prova durant la transformació; el sofà per posar que també acull els moments de desesperació de Neinar o la gran crisalida que em va semblar un recurs escènic tan subtil com enginyós.

Com podeu veure els rols i la identitat de gènere són temes que ens ocupen i ens preocupen. D’aquí les nombroses propostes escèniques que hem pogut veure. Només en els darrers anys, em venen al cap Barbes de balena, Raphaelle que aviat podreu veure a La Villarroel, Una habitació pròpia, La dona trencada, Victor C i moltes més.


  • El que més m’ha agradat: l’original posada en escena, la combinació de dansa i teatre i la selecció musical.
  • El que menys m’ha agradat: alguna escena s’allarga més del necessari.

Lluïsa Guàrdia

Filòloga per la UAB i activista cultural per vocació. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ... Màster en Gestió Cultural. Col·legiada pel Col·legi per Periodistes (per exercici professional), membre de l'Associació de Protocol i Relacions Institucionals i sòcia del Cercle de Cultura. M'encanta llegir i escriure.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.