Crítica: La Víctor C. al TNC

4 out of 5 stars (4 / 5)

La Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) acull fins al 7 de novembre La Víctor C., una obra complexa però molt oportuna creada de zero per Anna Maria Ricart Codina a partir de textos de Víctor Català, sota la direcció de Carme Portaceli.

Durant més de dues hores l’espectador queda immers en el món de l’escriptora Caterina Albert, que s’amagava sota el pseudònim Víctor Català, per fugir dels escàndols i prejudicis propis de l’època.

La Víctor C arriba al TNC: un homenatge a Víctor Català (Caterina Albert)

Escenografia minimalista, de Paco Azorín, però aclaparadora i plena de contrastos. Damunt l’escenari només llibres i un llit, un llit enorme que embolcalla a la protagonista de la història, postrada per una malaltia durant els últims deu anys de la seva vida. Des d’allà, Caterina Albert, interpretada sublimment per Rosa Renom, ens explica les seves ventures i desventures a través dels seus contes i escrits.

Per què es veu obligada a ocultar la seva identitat? La resposta és fàcil si li afegim el context. Ens trobem a l’Escala, l’Empordà, a finals del segle XIX, i ella és dona, soltera, sense fills i, a més a més, escriptora. Un còctel que aixeca ampolles a la societat del moment.

Recelosa d’explicar la seva vida privada, Caterina Albert —Víctor C. —, es mostra enigmàtica davant les preguntes d’un jove periodista, Ferran Carvajal, que la visita assíduament. A través de les entrevistes que li concedeix, descobrim la seva vida personal i, al mateix temps, la seva obra.

Món poc amable

Si bé l’autora passa de puntetes per la política del moment, sí que arriba a aprofundir en els conflictes de gènere, molt en voga en aquests moments, i que també es fan palesos en els escrits de l’autora tal i com es mostren a escena.

Un dels objectius de La Víctor C és, clarament, explicar les limitacions pel fet de ser dona de qui fou guardonada amb diversos premis —entre ells als Jocs Florals de Barcelona pel monòleg ‘La infanticida’—, i que la va portar a aïllar-se del món en descobrir-se l’autoria. Amb tot, Portaceli s’allunya del victimisme i mostra a “La Vítor C.” una Caterina forta, lluitadora, humil i, fins i tot, divertida.

L’entorn de Caterina Albert

Rosa Renom, Ferran Carvajal, Lluïsa Castell, Oriol Guinart, Olga Onrubia, Manel Sans i Anna Ycobalzeta són els actors que donen vida a l’espectacle. Personatges reals i ficticis, alguns molt propers a l’autora, com la seva germana Amèlia, que li fa costat al llit en tot moment o la seva minyona Magdalena i la seva amiga Lola.

Tots ells recreen els escrits de Caterina Albert, però la seva presència no sempre queda justificada quan l’acompanyen en escena, que es podria dir que és pràcticament un monòleg. Una de les aparicions més interessants és, potser, la del poeta Joan Maragall amb qui intercanvia correspondència i a qui confessa la seva identitat.

“Cada dia moren paraules”

Una de les delícies de La Víctor C és la riquesa de paraules que farceixen el text, malgrat que pot arribar a resultar una mica feixuc en alguns moments, el llenguatge curós, la poesia i la interpretació, especialment de Manel Sans i Rosa Renom, fa que una es quedi embadalida en més d’una ocasió. Perquè si, com diu la mateixa Víctor C. “cada dia moren paraules”, recuperar-les és una delícia.

En contrast, la funció es fa massa llarga. L’autora entrellaça la vida de l’escriptora, que captiva l’atenció amb un llenguatge fresc. En canvi, alguns dels fragments triats de les històries de Víctor Català es fan costosos de seguir, són lents i tallen el ritme del relat. Amb tot, els 130 minuts compensen per endinsar-se en part de l’obra i la història d’una de les autores catalanes més anomenades.


  • El que més m’ha agradat: l’exquisida representació de l’actriu Rosa Renom com a Víctor C.
  • El que menys m’ha agradat: si fos una pel·lícula, diríem que li sobra metratge

Bego F. Simón

Periodista de professió, actriu de vocació i iogui per buscar la concentració. Granollerina, ‘blava’, amant del teatre, la lectura i els viatges. Vaig descobrir la meva passió pel teatre als 12 anys a la funció de l’institut gràcies a El Rei Lear, de Shakespeare. Des d’aleshores, he participat en nombroses obres, videoclips i curtmetratges. Actualment formo part del grup amateur ‘El Coverol’, de Les Franqueses del Vallès, on ja m’han enredat per fer dos anys Els Pastorets.

Un comentario:

  1. L’he anat a veure, m’ha agradat molt, impresionant posada en escena, gran treball, les dues hores que dura es fan curtes

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.