Crítica: Bonus Track al Teatre Lliure

3.5 out of 5 stars (3,5 / 5)

Arribar als 50 dona prou perspectiva per fer balanç del que s’ha viscut i del que queda per viure. I això és el que fan els sis protagonistes de Bonus Track, creada i dirigida per Carol López. L’espectacle que es va haver de suspendre l’octubre passat poc després d’haver-se estrenat, obre ara la temporada 21/22 del Teatre Lliure.

Bonus Track parla sobre els somnis de joventut

De forma fragmentada, les tres parelles protagonistes (Dolo Beltran, Paul Berrondo, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Vicenta N’Dongo i Bea Segura) ens parlen – com diu Carol López en la roda de premsa –  “de tot i de res“. De somnis de joventut i decepcions de maduresa, de la distància entre allò que volíem ser i el que hem esdevingut, i també sobre la maternitat, l’amor romàntic, la soledat, la infidelitat, la incomunicació o les xarxes socials.

Bonus track és una comèdia sobre el desencant de la maduresa i la capacitat de reinvenció a qualsevol edat (Carol López).

I ens en parla de forma particular. Amb escenes inconnexes on abunden els silencis. L’estructura narrativa de l’obra ens obliga a fer un sobreesforç d’interpretació i a omplir alguns buits. Les estacions de l’any sobreimpreses simbolitzen el pas del temps? Què signifiquen les grans lletres que se situen rere l’escenari? I el curiós nom del bar on es reuneixen els sis amics?

Malgrat que resulta un recurs interessant i al gust de molts, jo em vaig quedar amb la sensació d’haver-me perdut alguna cosa. Que no havia acabat d’entendre l’obra tot i pertànyer a la generació “baby boomer”.

Unes interpretacions fresques, humanes i properes

Els sis actors fan una excel·lent interpretació que inclou ball, cançons i moltes situacions divertides, amb picades d’ull constants al públic. Em resulta difícil destacar-ne un perquè tots actuen amb tanta frescura i humanitat que resulten molt propers.

Per a ells, però, interpretar aquesta obra no ha estat fàcil perquè Bonus Track -segons explica la directora – és una obra en constant transformació, que inclou improvisacions i canvis d’última hora que nosaltres no percebem però que enriqueixen cada funció.

Bonus Track ofereix un retrat social caracteritzat per la incomunicació

Les tres parelles (dues de fet i una de germà i germana) mostren diferents situacions vitals així com també la diversitat cultural i geogràfica que caracteritza la nostra societat (catalans, bascos, uruguaià …). La dona madura que decideix tenir un fill sola, l’homosexual incapaç d’assumir una ruptura, l’actor italià que espera una gran oportunitat que tarda d’arribar, l’esposa que espera molt més del que la vida li ha donat, l’abandonament dels fills quan són grans i ja no ens necessiten o el descobriment d’una paternitat que no esperàvem.

El canvi de context just després de l’estrena la temporada passada ha obligat l’autora a modificar el text per incloure referències a la pandèmia i sovint ens sentim identificats en alguna de les escenes.

L’espai escènic en Bonus Track té un pes important perquè llança el seu propi missatge. Un escenari llarg i rectangular – volgudament buit – que se’ns fa immens i de vegades dificulta l’audició, reforça la idea de la incomunicació que plana sobre la societat. Gairebé sense adonar-nos hem perdut el contacte amb els més propers fins reduir-lo a les pantalles que ocupen un lloc destacat a escena. Sis pantalles, sis personatges. Tant costa quedar per fer una cafè?

Les portes que es distribueixen al llarg de l’escenari permeten l’entrada i sortida a escena com si d’un vodevil es tractés, aporten moviment a l’obra i se sumen a altres elements: cançons com “Volando voy”, referències cinematogràfiques dalt d’una bicicleta, o els aplaudiments a les 8 del vespre.

Sempre ens quedarà una segona oportunitat

Bonus Track és una obra agredolça, amb freqüents tocs d’humor, que ens posa davant d’un mirall per preguntar-nos: és això el que somiava?  Si la resposta és negativa, però, no cal que patiu. Sempre hi ha una altra oportunitat per tornar a començar: un bonus track.

La cançó extra del nostre artista preferit o – com en els concursos televisius – el comodí del públic. Sigueu benevolents amb vosaltres mateixos, si us plau, camarades boomers. Així, jo també ho podré ser.


  • El que més m’ha agradat: la fresca i espontània interpretació dels sis protagonistes.
  • El que menys m’ha agradat: l’estructura narrativa de l’obra que no afavoreix la seva interpretació.

Lluïsa Guàrdia

Filòloga i periodista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *