Crítica: La dona trencada, a la Sala Atrium

3.5 out of 5 stars (3,5 / 5)

Què estàs disposada a acceptar per mantenir el teu matrimoni? Aquesta és la reflexió interna – a mode de monòleg – que presenta La dona trencada a la Sala Atrium, dirigida per Francesca Piñón i interpretada per Lluïsa Mallol. L’obra es va estrenar al TNC però les funcions es vam haver d’interrompre a causa de les restriccions sanitàries.

La dona trencada parla sobre els rols de gènere

La dona trencada es basa en el llibre homònim de Simone de Beauvoir. L’escriptora i filòsofa francesa, companya de Jean Paul Sartre i un dels referents de la lluita per l’alliberació de la dona, va escriure el 1967 aquesta obra que conté tres relats:  La dona trencada, L’edat de la innocència i Monòleg. Els tres textos plantegen els conflictes sentimentals i morals de les dones de l’època

Damunt d’un gran llit de matrimoni, Monique (Lluïsa Mallol) ens explica que el seu marit Maurice l’enganya amb una dona més jove, amb èxit professional i social.  “No és com tu – li diu el marit – que no fas res”.

Què vol dir no fer res? Renunciar als estudis i possible carrera professional – com va fer Monique – perquè el marit arribi a ser metge? Tenir cura de la casa i criar dues filles que ara ja són adultes i han volat del niu? Atendre les necessitats d’altres sense tenir en compte les pròpies?

Aquesta situació obliga Monique a replantejar-se molts dels valors en què sempre havia cregut i que conformen el seu concepte de feminitat. Un model malauradament compartit per les dones de la seva època.

El diàleg interior de Monique mostra el seu lent deteriorament

A través del diàleg interior, acompanyem Monique en el seu lent deteriorament. Observem com accepta situacions que ens resulten impensables: una relació en paral·lel en què rep només les engrunes que li deixa l’amant. “Tingues paciència. Deixa’l fer, ja tornarà” – li recomana una amiga – però amb el pas del temps s’evidencia que només continua amb ella per no sentir-se culpable.

Per què no em vas dir abans que ja no m’estimaves? Hauria pogut refer la meva vida.

El to de Lluïsa Mallol, tret d’alguns moments de ràbia explícita, és contingut i submís. Aparentment accepta la situació, però les imatges projectades en pantalla evidencien que som davant d’una dona que crida perquè han trencat els seus esquemes. Una dona trencada per l’egoisme d’un home que l’ha traït i l’ha llençat com un drap brut quan li ha convingut. Una dona que no és capaç d’escapar de la gàbia en què ella mateixa s’ha empresonat. No podem deixar d’escoltar el seu crit d’auxili i desesperança.

El text de Beauvoir intercala els diàlegs interns de Monique amb el record de converses amb Maurice, la seva amiga o la filla que l’ajuda a adonar-se que hi ha una altra manera d’estimar, lliure i sense sotmetiment.

Un text punyent que ens remou per dins

Un text difícil, àgil i punyent, ple de canvis de to i converses a una única veu que Lluïsa Mallol resol bé, però no aprofita prou la intensitat que el text li ofereix.

Un flux de consciència que ens permet percebre de forma realista els pensaments de la Monique, com si fóssim dins del seu cap. Sentim la seva soledat i desesperació i escoltem els seus desordenats pensaments. Monique/Lluïsa Mallol i el text de Simone de Beauvoir són les úniques protagonistes de l’obra

Podem dir que La dona trencada és una obra per pensar. No només en les estructures que mantenen un model de gènere mancat d’equitat sinó també en quins són els mecanismes que s’han d’activar perquè les dones s’alliberin del jou masculí.

Tot i la bona interpretació de Lluïsa Mallol i el text de Simone de Beauvoir,  em va costar molt connectar amb l’obra. La meva veu interior anava prenent força amb ganes de cridar des del pati de butaques. “Deixa’l, Monique. Sigues lliure perquè ell no s’ho val”. Si l’objectiu d’aquesta obra és actuar com a revulsiu, ho aconsegueix al 100%.


  • El que més m’ha agradat: la sensació d’estar dins del cap de Monique, escoltant els seus pensaments sense filtre.
  • El que menys m’ha agradat: la ràbia interior que m’ha fet sentir el text, tot i que això potser no és negatiu.

Lluïsa Guàrdia

Filòloga i periodista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *