Crítica: Una habitació pròpia – Sala Beckett

4.5 out of 5 stars (4,5 / 5)

Una habitació pròpia converteix la Beckett en la sala de conferències on Virginia Woolf fa una ponència sobre dones i literatura. L’escriptora, interpretada per Clara Sanchis, aprofita l’ocasió per dissertar sobre el lloc que ocupen les dones en la societat i com la manca de recursos econòmics les priva de llibertat de pensament i condiciona la seva creativitat.

Una dona ha de tenir diners i una habitació pròpia per poder escriure

Woolf és una de les figures més destacades del modernisme literari del segle XX, en una societat governada per normes masculines. Amb obres tan conegudes com Mrs. Dolloway que vam poder veure la temporada passada al TNC, Orlando o Les ones.

Una habitació pròpia parla del paper de les dones en la societat

Una habitació pròpia és l’adaptació del llibre homònim de Woolf publicat el 1929, pocs anys després que les dones obtinguessin el dret a vot. Aquesta controvertida obra recull el cicle de conferències que l’escriptora va fer a dues escoles femenins de la Universitat de Cambridge.

La dissertació de Woolf mostra el lloc marginal que ocupen les dones en la història de la Humanitat. I ho fa a través de diferents escenes. L’avís d’un guarda que li impedeix accedir als espais prohibits al sexe femení (el campus i la biblioteca de la Universitat); la comparació entre un luxós àpat masculí i la humilitat del menjar i beure que se serveix a les dones; la hipòtesi del que hauria passat si Shakespeare hagués estat una dona o el desolador repàs de les referències a la dona que llegeix a la Biblioteca del Museu Britànic. Totes elles, per descomptat, escrites per homes.

Ens parla de la dificultat de les dones per accedir a la formació universitària (com li va passar a l’autora per la seva condició de dona). De l’obligat rol com a esposes i mares que les obliga a dependre econòmicament del marit. De la falta de consideració a la seva intel·ligència o la seva capacitat creativa … Woolf apunta també la possibilitat que els homes se sentin amenaçats per elles.

Una excel·lent interpretació plena de girs

La interpretació de Clara Sanchis és excel·lent. Sota l’aparença de dona benestant i modals educats s’amaga una gran força i ràbia continguda. La  seva mirada franca i directa ens atrapa de començament a final. Acompanya el text amb gran gestualitat i moviments constants per un escenari que ocupen només un escriptori i un piano. Malgrat la simplicitat escenogràfica, però, no ens costa gens imaginar-nos els diferents espais per on avança l’obra. N’hi ha prou amb o les paraules de Woolf per deixar volar la imaginació.

A més, el vestuari i pentinat de Sanchis ens recorda la imatge de portada dels llibres de Woolf: cabell llarg pèl roig recollit en un monyo, ulleres de llegir i un vestit llarg, amb un color un punt cridaner pels costums de l’època.

Un text a mig camí entre el monòleg i l’assaig

Però el que destaca per damunt de tot és el brillant text de Woolf, ple de girs i freqüents tocs d’humor que rebaixen el to erudit de la seva ponència. Així mateix, els canvis de ritme, de to i l’acompanyament musical del piano que toca Clara Sanchis, contribueixen a mantenir l’atenció. El simbolisme també és present en l’obra per parlar-nos dels beneficis de la dualitat de gèneres.

L’oradora passa d’una grandiloqüència plena de cultismes als diàlegs interiors o la interpel·lació directa al públic que trenca la quarta paret. De fet, ens trobem a mig camí entre el monòleg i l’assaig.

La millor alliberació és la llibertat de pensar en les coses tal com són

El discurs final és una exhortació que, en clau irònica, convida les dones a mantenir el rol d’esposes i mares. Perquè, de fet, és el que li han encarregat que fes els acadèmics. Potser amb la voluntat de mantenir l’estatus de poder?

Malauradament, malgrat els anys passats des de la publicació de Una cambra pròpia i els avenços per assolir l’equitat de gènere, encara queda molt per fer. La bretxa digital o la violència de gènere en són dos exemples. Tant de bo arribi el dia en què totes les dones tinguin una habitació pròpia per escriure, pensar, crear … o simplement ser elles mateixes.


  • El que més m’ha agradat: el text de Virginia Woolf i la interpretació de Clara Sanchis.
  • El que menys m’ha agradat: res.


 

Lluïsa Guàrdia

Filòloga i periodista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *