Feia temps que no gaudia tant d’una obra com ho vaig fer l’altre dia amb De Nao Albet i Marcel Borràs al Teatre Nacional. Per què? Per la ironia, per la naturalitat, per aquest homenatge a l’amor i al desamor, pels punts còmics que són radicalment diferents, frescos i completament divertits. Són moltes les coses que es poden dir d’aquesta meravella teatral d’aquest duet d’actors, però una d’elles és: si us plau, no us separeu!
De Nao Albet i Marcel Borràs, una obra d’autoficció sobre la ruptura
I és que De Nao Albet i Marcel Borràs ens parla de l’amor i del desamor. Ens parla de l’amistat entre aquests dos cracks escènics que fa anys, des de l’adolescència, que comparteixen somnis, projectes i vida. Perquè són més que una parella artística: són amics, són germans. I tot va començar amb l’espurna d’un somni, d’un «T’imagines…?», un inici carregat d’esperança, projectes i il·lusions que, al cap i a la fi, és l’inici de totes les relacions amoroses. Però amb l’amistat, igual que passa amb les relacions romàntiques, al final les relacions es poden desgastar, sobretot, si entra en l’equació un enemic molt habitual: l’ego.
Al llarg de tota l’obra, veiem com els dos actors es fan interpretar moments de la seva vida plegats: moments vinculats amb el teatre i altres moments relacionats amb la seva vida personal. Les escenes que se’ns presenten es basen en la naturalitat, no hi ha exageració, no hi ha crits sobrepassats, tot el que passa a l’escenari beu de la realitat, de les pors, de l’orgull ferit, de l’amor… La primera ruptura es fa amb una cura i un respecte que ens estremeix i ens fa mal alhora perquè nosaltres també ho faríem així, perquè és difícil, és dolorós, però és necessari.
El retrat que es fa de la relació d’amistat és molt creïble i apareixen tots els ingredients que ens fa perversament i meravellosament humans: els retrets, l’egoisme, la paciència, l’amor… (inoblidable l’escena de demostració amorosa que tenen els dos amics després d’haver-se fet mal amb les paraules. La manera com han volgut demostrar aquest penediment i aquesta vulnerabilitat és brillant i divertit fins a no poder aguantar el riure!).
La posada en escena és molt senzilla, però efectiva, ajuda a crear aquesta autoficció on no es necessita res més que als dos protagonistes acompanyats de música que tiren ells mateixos i un disseny de llums que ajuda a viatjar en el temps. I tot i que aquesta proposta podria semblar monòtona, no ho és gens, Nao Albet i Marcel Borràs saben jugar amb el ritme i donar-li una volta tota l’estona; i una de les formes que usen és el rap. A mi, normalment, això del rap no m’acaba mai de convèncer, però en aquesta obra funciona a la perfecció: aconsegueixen aportar un toc molt còmic a una situació que, si s’hagués allargat més, hauria acabat essent un pèl monòtona. Però no ho és perquè, cada dos per tres, aquest duet ens sorpren i dibuixen un somriure immens a la nostra la cara.
Una obra egòlatra que és una crítica als egos
A nivell de concepte, ens trobem amb una obra que pretén fer una crítica a l’ego i al seu poder destructor i pervers. Però, alhora, la mateixa obra és una egolatria nivell Déu. Volen fer una antologia tenint només 30 anys, «Una mica flipats», diu la productora, «Una mica flipats», pensem tot el públic. Amb la mateixa proposta de l’obra, el mateix concepte de l’obra, estan criticant justament el que intenten comunicar amb l’obra. I, per si no havia acabat de quedar clar, aquest missatge s’acaba d’arrodonir presentant vídeos personals, fotografies de la seva vida…
Ens trobem amb una obra d’autoficció que va un pas més enllà en incorporar una tècnica que, segur, que els farà crear una escola dramàtica (picada d’ullet màxima): la mímica mimètica. Què és? Doncs que, a més a més d’explicar-nos la seva història, tenen al seu abast a un grup d’actrius i actors que mimetitzen l’entorn: fan d’arbres, fan de butaques, fan de jacuzzi… Hilarant!
Després de veure i gaudir De Nao Albet i Marcel Borràs, només podem dir una cosa: aneu a veure-la ja! És una proposta divertidíssima, original i molt natural que parla de la part més perversa de nosaltres mateixos: l’ego.
- El que més m’ha agradat: El concepte de l’obra. Una crítica a l’ego que és una egolatria màxima. Brutal.
- El que menys m’ha agradat: Sincerament, res. La vaig trobar brillant des de l’inici fins al final. Aneu-hi!
— COMPRAR ENTRADES —
