Crítica: El temps i els Conway, al TNC

Ple absolut. Àngel Llàcer ha estrenat al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) El temps i els Conway, obra de J. B. Priestley, que es podrà veure fins el proper 21 de maig. El conegut actor, director i presentador és famós per la seva participació en programes televisius com Operación Triunfo, Tú si que vales o Tu cara me suena, i per dirigir i actuar en nombroses obres com La Jaula de las locas, La tienda de los horrores o Cantando bajo la lluvia. Ara, “el temps ha volgut que dues dècades després de treballar per primera vegada amb la meva gran mestra, Carme Portaceli, sigui ella qui m’obri les portes de la Sala Gran per tornar la família Conway als escenaris”, diu Llàcer.

Els temps i els Conway, una desena d’emocions

Una mare vídua, les seves tres filles, dos fills, una cunyada i un cunyat. Ja tenim la família Conway a la que se li suma l’advocat de confiança. Un total de deu personatges que fan les delícies a un públic entregat i desitjós de veure el producte final del director.

El temps i els Conway són elles i ells, els seus protagonistes: Màrcia Cisteró, com a matriarca; Júlia Bonjoch, Bàrbara Roig, Mar Ulldemolins i Roser Vilajosana, les filles; Carles Roig i Biel Duran, els fills; Ferran Vilajosana i Júlia Truyol, els cunyats; i Albert Triola com a jurista. Cadascú amb els seus propis somnis, dilemes i fruïcions són impecables en la posada en escena. Seria difícil triar-ne un. Treballen en consonància, com una coral, tot i les seves diferències individuals, com a intèrprets i com a membres familiars.

Una nissaga burgesa vinguda a menys

Però, de què tracta El temps i els Conway? És el retrat d’una família benestant que pateix un declivi domèstic i econòmic. Es tracta d’un clàssic anglès que parla dels estralls que provoca el pas del temps tant a nivell emocional i estructural de la família com a nivell financer.

És una de les tres obres que formen part de Three Time Plays del novel·lista i dramaturg J. B. Priestley, nascut el 1894 a Anglaterra i que comença amb la celebració del 20è aniversari d’una de les filles, la Kay. El tret de sortida serveix d’excusa per donar-nos a conèixer les relacions que s’estableixen entre els diferents membres de la família i deixar entre veure les seves passions i algun que altre secret.

Amb avançades i retrocessos en el temps, els espectadors i espectadores poden anar dibuixant i endevinant els conflictes que han sorgit entre ells amb el pas de les dècades, les quimeres esguerrades i el detriment d’una família inicialment feliç i unida eufòrica per la fi de la Primera Guerra Mundial i destrossada 20 anys després.

Vestuari i attrezzo: color, color i més color!

Si per alguna cosa destaquen les obres representades al TNC és per la seva escenografia i aquesta no podia ser menys, Llàcer s’ha lluït a la Sala Gran, que ha pintat de vermell i ha atapeït amb quadres de l’època. El color s’ha apoderat de l’escenari gràcies a Marc Salicrú i també del vestuari dels actors i actrius a càrrec de Míriam Compte.

“El temps se’ns menja la vida”, diu l’Alan (Biel Duran), no hi ha pauses, com tampoc les hi ha a les dues hores  rítmiques d’espectacle on el pas del temps es fa efímer però a l’hora un pèl llarg.

• El que més m’ha agradat: l’excel·lència en els detalls i les interpretacions.
• El que menys m’ha agradat: Un xic llarg.

Comprar entrades