El zoo de vidre, l’obra tan coneguda de Tennessee Williams, arriba a la Biblioteca de Catalunya de la mà de La Perla 29. Martina Cabanas ha dirigit aquest espectacle que ens presenta a una família americana dels anys 50 que viuen en un estat com de «pausa», amb molts somnis al cap, però amb una quietud extrema que els impedeix avançar. David Anguera, Laura Conejero, Clara Moraleda i Roger Torns són els protagonistes d’aquesta clàssica història del teatre nord-americà.
El zoo de vidre de Tennessee Williams arriba a Barcelona amb La Perla 29
A El zoo de vidre ens trobem dins d’un pis d’una ciutat dels Estats Units. Un pis on es veu la decrepitud i l’abandonament en tots els racons, fins i tot, s’ironitza que, per veure els estels, han de sortir al seu «jardí particular»: l’escala d’incendis. Aquest és l’espai on viuen i conviuen els Wingfield, la família conformada per l’Amanda, en Tom i la Laura, mare i fills que han estat abandonats per la figura d’un pare alcohòlic i irresponsable. El fantasma del pare sobrevola en tot moment l’obra i es mostra com aquella figura a la qual s’estima i s’odia a parts iguals.
La quietud del dia a dia es trenca amb el desig que un pretendent vingui a intentar seduir a la filla petita, la Laura. Però la Laura és una noia especial, és com una espècie d’unicorn en un món de simples i avorrits cavalls. Ella viu en un altre pla de la vida, viu en la seva bola de vidre, amb els seus animalons i la seva fantasia. És una noia coixa, tímida i diferent que no té ganes d’obrir-se al món, i a l’amor menys.
Una obra que és un calidoscopi de la família i els seus membres
Més enllà de la trama de l’obra, El zoo de vidre s’ha fet universal perquè en els seus personatges, bé ens hi podem trobar a nosaltres o algú de la nostra família. Wiliams aconsegueix fer un retrat molt encertat de la família, sobretot d’aquella època, on la mare sobreprotectora viu segons la vida dels seus fills.
Però tant el fill com la filla són diferents d’aquests valors antiquats i volen viure les seves vides, sense lligams i sense que importi tant el «què diran». En aquesta família, la Laura, la noia estranya i diferent, acaba sent enlluernada pel convidat que ve a sopar. Veiem la llum de la noia, coneixem la seva psique i entenem que, en realitat, és un unicorn amagat sota la pell d’una dona.
Una proposta teatral amb un bon ritme i una bona posada en escena
La Perla 29 ha optat per presentar-nos un espectacle de metateatre. El Roger ens parla directament al públic com si fóssim a un assaig obert per explicar-nos una mica l’obra i relatar el que han volgut aconseguir amb la seva producció: ser fidels a la voluntat de Williams de no ser 100% realistes, sinó donar-li una oportunitat a la simbologia i la metàfora.
Aquest «experiment teatral» surt força bé: aconsegueix donar-li un toc d’humor a l’obra, reduir el component costumista que, a vegades, es pot fer feixuc i crear un espectacle més actual i universal.
Les interpretacions són molt encertades, sobretot destaco a la Laura Conejero (en el paper d’Amanda), una interpretació molt natural, propera i real que ens mostra a una mare preocupada, somniadora i plena de vida, una vida trencada que supura pel seu interior.
Clara Moraleda és l’encarregada de fer el paper de la Laura i la seva actuació va in crescendo: comença una mica plana, apàtica, dibuixant un personatge poc interessant, però després, a l’escena final, li dona una bona embranzida. No crec que sigui tant pel talent de la Clara, ja que l’he vist en altres propostes i és boníssima, sinó més aviat per la direcció d’actors. En aquest cas, trobo que a la Laura li falta força, li falta profunditat, li falta una mica d’intriga. La major part de l’obra veiem una ombra i no ens genera interès ni curiositat; a l’escena final sí, quan parla amb en Jim, però després es torna a desdibuixar.
En definitiva, El zoo de vidre de la Perla 29 és una proposta original i diferent que s’acosta aquest clàssic nord-americà d’una manera fresca i metateatral. Però, degut a la falta de força del personatge més interessant, l’obra al final no acaba d’emocionar del tot i la intensitat que es busca, no s’aconsegueix transmetre.
- El que més m’ha agradat: L’adaptació de l’obra al metateatre. Dona molt de joc, frescor i humor.
- El que menys m’ha agradat: El personatge de la Laura no té la força suficient per emocionar-nos.
— COMPRAR ENTRADES —
