Mario Gas dirigeix al Romea La isla del Aire. Escrita per Alejandro Palomas i interpretada per cinc grans actrius: Nuria Espert, Vicky Peña, Teresa Vallicrosa, Candela Serrat i Miranda Gas.
Núria Espert encapçala en repartiment de La isla del Aire
Sinopsi. «A Menorca, una família de cinc dones, guiades per la vella Mencia (la matriarca de la família), s’endinsen en un viatge en barca a la Isla del Aire. La mort de l’Helena, la neta gran de la Mencia, és ben present en el pensament de la família i, durant aquesta excursió, la Mencia obligarà les seves filles i netes a enfrontar-se a la veritat i als secrets que oculten» (dossier de premsa).
La trama, amb poca acció i moltes paraules, es divideix en diferents escenes que se succeeixen amb fluïdesa. Amb un ritme pausat però no lent que ens permet descobrir paulatinament les mentides i secrets que amaguen cadascuna de les cinc dones.
El tema: mentides, secrets i por d’afrontar la dura realitat
Com passa amb el joc amb què s’entretenen Mencia i la seva neta Bea que té una única norma: el secret ha de ser cada cop més gran i més «lleig». El més innocent de tots és «Mi secreto es que me he vuelto a mear encima» com li passa sovint a la Mencia.
També descobrim les complexes relacions que hi ha entre aquestes dones de tres generacions. La matriarca Mencia (Nûria Espert) que, malgrat la seva avançada edat i evidents signes de senilitat (més físics que mentals), segueix dirigint amb mà autoritària la família. És ella qui suggereix fer una excursió a la isla del aire que «siempre nos ha sentado bien». Potser amb la intenció d’aconseguir que l’aire allunyi els fantasmes del passat? Com diu Mario Gas al dossier de premsa: «Solo depurando el pasado se puede avanzar libremente».
Lia (Vicky Peña) és la filla que ha acollit Mencia temporalment mentre la seva germana Flàvia – amb qui viu habitualment – es recupera de la fractura d’una cama. Lia és el prototip de dona «cuidadora». Dedicada a atendre els infantils capricis de la seva mare i a protegir de tot i tothom les seves filles Bea i Inés. Lia pateix en silenci la desaparició al mar, ara fa un any, de la seva filla Helena. La gran absent a qui plora i enyora tota la família. Com un llastre que no les deixa avançar.
Desde que Helena se fue, estamos solas.
Les altres dues filles de Lia, Bea (Miranda Gas) i Inés (Candela Serrat) són un clar exemple de la tercera generació de dones, també plena de secrets. Destaca l’estreta relació entre Bea i Mencia, l’única persona que aconsegueix descobrir els seus secrets
Per la seva banda, Flavia (Teresa Vallicrosa) manté una relació d’amor-odi amb Mencia perquè va estroncar el seu amor de joventut amb Tristan. Un personatge ple rancúnia contra la seva mare fins que la temporal separació la fa adonar-se de com la necessita.
Grans interpretacions, sobretot de Núria Espert i Vicky Peña
Núria Espert construeix un personatge ple de matisos, diferent dels que ens té acostumats. Amb un posat entremaliat – com de nena petita – que la fa entranyable i freqüents tocs d’humor que fan riure el públic però acaben fent-se repetitius. Alhora, però, manté un tarannà autoritari que es manifesta al final de l’obra amb la potència que l’ha caracteritzat durant la seva dilatada trajectòria als escenaris.
El personatge de Lia, Vicky Peña, té també una gran força interpretativa, marcada per l’infeliç matrimoni amb un maltractador i el dolor per la desaparició d’Helena. L’escena en què enyora la seva filla, amb l’esperança que torni aviat, ens encongeix el cor fins al punt de fer-nos plorar (almenys, a mi).
La senzilla escenografia serveix de suport a les interpretacions i al text d’Alejandro Palomas, escrit a partir de la primera part de la seva trilogia titulada El tiempo que nos une. Dues grans roques a banda i banda de l’escenari en què es projecten imatges de les protagonistes i el far de la isla del aire. Un rerefons, un punt estàtic, que no distreu la nostra atenció de les paraules de les cinc actrius.
La Isla del Aire ens convida a reflexionar sobre aquells secrets i mentides que marquen la nostra vida; d’allò que fem per protegir les persones que estimem però que poden destrossar-les; de la por a afrontar les veritats que ens fan mal i, sobretot, de la necessitat d’airejar-lo tot, treure-ho fora, per poder continuar vivint.
El dolor lo cura todo menos el dolor mismo.
- El que més m’ha agradat: la intensitat del text i la força interpretativa de Núria Espert i sobretot de Vicky Peña.
- El que menys m’ha agradat: l’obra és una mica estàtica i de vegades repetitiva.
