Crítica: La plaça del diamant – Cia Eòlia – I si el meu promès ho sap?

Nota: 9 sobre 10 

La Companyia Eòlia, sota la direcció de Paco Mir, ens presenta una adaptació de La plaça del Diamant, al Poliorama.

El muntatge que veiem és un muntatge net. Un muntatge que, fins i tot, ens porta  la imatge d’aquella roba acabada de planxar i l’olor que fa. És un muntatge que ens fa sentir com si fóssim a casa, ens fa sentir propers a la Colometa.

La Plaça del Diamant de la Cia Eòlia ens presenta un muntatge net i fresc

En un escenari gairebé buit, amb pocs elements de decoració, que van i vénen, veiem passar la vida de la Natàlia, reconvertida en Colometa. Una dona que té una vida interior molt intensa però que viu en un món on no pot obrir la boca i expressar-se. Viu el que li diuen que visqui. I és feliç, però sempre té una recança a dins. La Colometa és com els coloms del Quimet: vol i dol.

“I si una cosa no m’agrada de cap de les maneres?  – T’ha agradar perquè tu no hi entens.”

Amb l’arribada de la guerra, la Colometa ha de madurar i aprendre a tirar endavant sola, sense que ningú li digui què pot i què no pot fer. Però ni així no es treu la llosa de ser manada, i buscarà aixopluc en l’Antoni.

“Vivia tancada a casa. El carrer em feia por.”

Projeccions que complementen l’escenografia

L’escenari és un fons on es projecten els diferents escenaris, unes fotografies molt ben triades que ens mostren l’arquitectura de Gràcia, amb els seus balcons, les botigues, els terres hidràulics… Unes cortines a banda i banda de l’escenari completen les projeccions.

El disseny de vestuari està molt ben fet. La història de la Colometa avança, i el vestuari es va adaptant a cada època. L’equip de caracterització també ha fet una molt bona feina.

Bona feina interpretativa

La plaça del Diamant és una novel·la que és gairebé un monòleg. Adaptar-la a escena no és fàcil, però Paco Mir ha fet una feina lloable fent que les parts dialogades agafin molta vida, i convertint els petits monòlegs en un punt il·luminat, enmig de l’escenari fosc, com si el món desaparegués i entréssim dins del cap de la Colometa.

“En Quimet ho va trobar molt bonic i va dir que el colomar era el cor de la casa…”

Núria Bonet, Rai Borrell, Uri Callau, Ariadna Camps,  Fran Lahera Georgina Llauradó, i Carla Pueyo fan una molt bona feina en escena. Veient-los interpretar sabem que tenim un bon planter d’actors i actrius i que el teatre té futur, i un futur molt bo.

Cal anar a veure aquest muntatge de La plaça del Diamant, al Poliorama, per poder gaudir d’un muntatge ben fet, sense fissures, amb un bon ritme. Un muntatge que veiem en escena i que anem rellegint mentalment.

La plaça del Diamant que podeu veure al Poliorama és una d’aquelles obres que ens enamora per la seva senzillesa posada en escena… encara que sabem que aconseguir aquesta senzillesa és molt complicat.

“… no m’havia pogut tornar a dormir i que havia necessitat respirar aire…”