La Sala Fènix ens porta, en el seu cicle de Memòria Història, L’enterrador, una història d’un enterrador de morts, que va viure a Paterna. Un enterrador que, en realitat, era un mestre republicà. Un mestre que no va tenir més opció que agafar l’ofici d’enterrador del cementiri. L’única feina que els feixistes, que aleshores governaven a Paterna, li van deixar. Era allò o morir de gana.
«Jo, ja veus com he acabat… soc-… soc… l’enterrador!»
L’enterrador, una obra de teatre sobre la figura dels enterradors a la Guerra Civil Espanyola
En Frederic va parlant amb els morts que enterra i ens explica com, amb les poques eines que té, intenta donar dignitat a aquells morts que són allà per les seves idees, per les seves conviccions. Persones que han matat de matinada, sense un judici just, sense drets, sense saber ben bé per què les mataven…
En Frederic els dona dignitat. I un nom. D’amagat, porta un recompte de les persones que enterra en les fosses comunes. Els deixa una identificació. Se’n recorda de tots. De qui són, quan van morir, on són enterrats…
«Si quieres trabajar, solo hay un trabajo para ti: coge la pala y vete al cementerio, a enterrar a tus amigos rojos.»
L’enterrador és un monòleg molt trist. I, malgrat tot, és un monòleg que ens dona esperança en la gent. En aquelles persones que, malgrat les circumstàncies, intenten viure una vida digna i intenten que les altres persones també la tinguin.
«Ara que ho penso, sí que em van condemnar. Condemnat a haver de passar per tot això, tots els dies.»
Una interpretació que transmet dolor, tristesa i molta dignitat
Pepe Zapata és en Frederic, un perdedor de la guerra. Un home que ja no té res més que la seva dignitat… i que la intenta conservar malgrat les amenaces, les pallisses… i haver de dir adeu als seus companys, amics, mentre els enterra, de nit, sense testimonis.
Una interpretació que transmet dolor, molta tristesa… però, al mateix temps, també ens transmet una gran dignitat i convicció. En Pepe Zapata sap viatjar del passat al present per mostrar-nos la volubilitat del nostre avui, davant d’un passat on el dolor es pot tocar, es pot mastegar.
«Detingut, jutjat, condemnat, afusellat. Tot en quatre dies, com aquell qui diu…»
Un escenari amb quatre estris, unes sabates… i un mòbil que, de tant en tant, ens porta al present, on les coses semblen tan fàcils… Un disseny d’il·luminació que ens porta del passat al present i del present al passat de la mà de Pepe Zapata. Les foses, els cadàvers, les tombes, el cementiri… tot està insinuat. Res no està dibuixat ni projectat. Tot és metafòric. El jo del present voldria un escenari detallat i ple d’elements. El jo del passat treballa amb una escenografia minimalista molt evocadora.
La direcció de Gerard Vázquez fa que puguem viure amb en Pepe Zapata la seva història. Hi sentim empatia des del primer moment. El monòleg no cau mai en el derrotisme ni el drama. Manté el dolor i la tristesa i, alhora, hi manté la dignitat.
En Pepe Zapata / Frederic està molt ben caracteritzat, amb un vestuari que escup a la cara la baixesa amb què el volen fer viure. Una caracterització que ens mostra la derrota total dels que van perdre la guerra. Gent pobra i miserable a qui sempre li recordaven que formava part dels perdedors de la guerra.
«Ells ja havien guanyat.»
L’enterrador, a la Sala Fènix, és teatre de petit format. Teatre on, gairebé, es pot tocar l’actor, on se’l sent respirar. Una proximitat que encara fa més dolorosa la història que ens explica… perquè és la nostra història i és el nostre passat recent. El tenim a tocar, viu, rabejant…
«Haig d’enterrar al meu germà… l’haig d’enterrar… si no vull passar gana.»
- El millor de l’obra: la interpretació i el text.
- El pitjor de l’obra: els viatges al present. Tot i que són un contrast amb la història principal, trenquen el ritme del muntatge.
