Crítica: Les metamorfosis – Teatre Eòlia

4 out of 5 stars (4 / 5)

El passat 11 de març aterrava al teatre Eòlia l’obra Les metamorfosis. Aquesta peça és un híbrid del text de l’autor clàssic Pubili Ovidi Nasso i algunes de les noves tendències artístiques. L’obra es presenta com un viatge sensorial i captivador per tots els assistents. D’aquesta manera, busca portar al públic actual el poema narratiu de l’autor clàssic.

Les metamorfosis: temàtiques d’ahir i d’avui

El text d’Ovidi compta amb més de dos mil anys d’història. Malgrat això, sempre ha estat present a tot arreu. Els mites i transformacions narrades a Les metamorfosis han servit de tema per a quadres i relleus o d’inspiració per arquitectura. Però també s’han utilitzat a obres literàries posteriors.

La versió lliure que presenta Pablo Ley al Teatre Eòlia se centra en un grapat de mites de Les metamorfosis. Aquests tracten l’amor, la mort i els abusos i «raptes» típics de la mitologia grecoromana.

El text, renovat però clàssic

L’actriu Mirena Nafarrete és l’encarregada de donar vida al text. I diem donar vida amb el sentit més literal de la paraula. Nafarrete aconsegueix, amb les seves modulacions de veu i la seva gestualitat dotar el text i tots els elements —animats i inanimats— de presència a la sala del teatre Eòlia.

Al més pur estil dels aedes grecs, Mirena Nafarrete camina entre el públic explicant les històries mil·lenàries d’Ovidi. Aquest acaba sent un exercici de virtuosisme memorístic i interpretatiu. Ella sola es passa els noranta minuts de l’obra ajudant al públic a veure les imatges que narra dins el nostre cervell.

Amb el text simplificat i polit de totes les referències que dificulten la comprensió. D’aquesta manera és molt fàcil entendre els mites. No es donen gairebé noms de personatges, així a l’espectador no li cal recordar els déus, nimfes, animals o guerrers per tal de poder seguir el fil de les històries.

D’igual manera que el text d’Ovidi, els mites venen un darrere l’altre, començat amb el Caos, l’origen de totes les coses. A Les metamorfosis gairebé no es fa distinció entre el final d’un mite i l’inici d’un altre. Aquest fet pot resultar confús al principi, però ajuda a conservar el sentit de connexió que guarden tots els mites entre ells.

L’escenografia: íntima i moderna

Quan entrem a la sala del Teatre Eòlia, els espectadors ens trobem desubicats. Lluny de ser la típica sala de teatre, els seients es trobaven col·locats de tres en tres. Tots en petits cercles, com si es tractés d’un rusc d’abelles. Així, la nostra aede personal, la Mirena Nafarrete, pot passejar-se entre el públic, mantenint sempre la seva atenció.

El joc de llums i la il·luminació de la sala és un dels punts més forts de l’obra i el principal reclam d’aquesta versió. Els focus de colors, les tires de petites llums i les làmpades ajudaven a Nafarrete a crear l’ambient idoni. D’aquesta manera es podia gaudir d’una experiència immersiva en aquesta selecció de mites.

La connexió amb el present

Els mites escollits per aquesta versió de Les metamorfosis tenen en comú la gran quantitat d’abusos i violacions que es relataven en aquests. Malgrat el temps que ha passat d’ençà que es va escriure el text original, aquest fet no ha canviat pas. És en aquest punt que Pablo Ley ha volgut connectar passat i present.

Després de donar vida a històries com la d’Apol·lo i Dafne o la del rapte de Prosèrpina, els últims minuts conviden a una reflexió per part del públic. Els abusos de poder, especialment dels homes cap a les dones és el punt principal del desenllaç de la representació. Es recorda als assistents amb les violacions clàssiques com les descrites per Shakespeare o els casos més coneguts a nivell local com el de «la manada».

Així s’acosengueix, no només gaudir dels mites d’Ovidi i de la mitologia clàssica, sinó també reflexionar sobre la duresa de les accions descrites i representades de manera tan acurada per Mirena Nafarrete.


  • El que més m’ha agradat: l’experiència com a espectador. La disposició de les cadires i el moviment de l’actriu principal feien els mites molt més reals i presents a la sala.
  • El que menys m’ha agradat: en tractar-se d’una sola actriu sense gairebé res d’atrrezzo, de vegades es desconnectava de la narració sense voler.

Marta Antelo

Marta Antelo es una Humanista de Barcelona, apasionada de la literatura y el arte. Su hobby es la lectura y en Espectáculos BCN ha colaborado acudiendo a estrenos de teatro, ruedas de prensa y cubriendo noticias del sector cultural que se dan cita en Barcelona.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.